miércoles, 27 de agosto de 2014

Llegir Dostoievski al desert/ Llegir Dostoievski en valencià


He fet de mandatària en varies ocasions i per temes força estranys. Un cop certa persona feia un  master de Literatura comparada i, en no poder anar, aquesta persona, a classe, m'hi enviava a mi. Perquè li prengués apunts.  D'això fa uns quants anys, i tot haver oblidat gairbé tots els, obviament, interessantissims aprententages, recordo en concret dues sessions. Una amb la Nora Catelli,  i la recordo no ja perquè fos interessant, que ho va ser, sinó perquè em sorprengué quan va dir   que Rayuela s'ha de llegir als vint any i, curiosament, jo, aquest llibre, el vaig llegir als vols d'aquesta edat. L'altra classe que no oblidaré va ser la del profesor (com que ara el criticaré, no dic el seu nom) que tractava sobre (no me'n recordo)...De fet no recordo res de la classe, tret de dues coses. La primera, que era un plom. I, per aquest motiu, en una mena d'absurda venjança contra el meu mandant per la pèrdua de temps, enmig dels apunts que li prenia hi anava intercalant les poca-soltades i parides que se m'anaven acudint. L'altre record, i el més sorprenent, és que, en un moment donat, el professor aquell va dir que ell llegia Dostoievski al desert, ¡que Dostoievski s'ha de llegir al desert! Crec que el desert on ell havia llegit a l'insigne autor era el del Sahara però vet aquí que tampoc ho recordo bé. I de fet, si me n'he recordat de tot això ha sigut perquè, sense adonar-me'n, a l'hora de proveïr-me de llibres per passar l'estiu, vaig agafar El jugador en una versió valenciana. I he de dir que se m' ha fet estrany llegir com els personatges "es refan de la seua sorpresa...açó els infon ànims...i... van eixint a l'encontre de clients distingits".  Potser és que Dostoievski, a banda de llegir-se al desert, també s'ha de llegir en valencià? Li ho preguntaré a la meva amiga Clara de la biblioteca d'Arenys de Munt. A mi em sembla que sí, perquè jo he xalat, amb l'oncle Fedor, aquest estiu.
     Per acabar vull compartir uns paràgrafs sublims de El jugador, amb l'advertiment que correspon al final de la novel.la. Així doncs, si no heu llegit el llibre, no us ho mireu, pequè us revelaria, sense voler, el final:

    «Paga la pena mantenir una vegada el carácter, i jo en una hora puc canviar tot el meu destí.»

     «Vaig guanyar i, vint minuts més tard, eixia del casino amb cent setanta gulden a la butxaca. És un fet! Ves per on! Vet aquí què pot significar l'últim gulden! I què hauria sigut de mi si m'hagués acovardit aleshores, si no m'hagués atrevit a prendre una decisió?
     Demà acabarà tot!»

Treieu aquestes frases del context del joc i apliqueu-les a la vida! No són genials?

miércoles, 25 de diciembre de 2013

Imposibles tiempos para la lírica


Hoy ha muerto Germán Copini, el cantante fundador de Siniestro Total y Golpes Bajos. Hoy sus canciones seguramente estarían prohibidas. Él nos cantaba malos tiempos para la lírica, eran los años 80. Hoy no son malos sino directamente imposibles. El "aparato del poder", por llamarlo de alguna manera, distraen nuestra atención con los trucos más viejos del mundo mientras recortan nuestras libertades y nos hacen pasar por el tubo como corderitos. 
Por esto, como homenaje a este personaje, y a los aós 80 en general, antes de que lo prohíban, aprovecho para compartir con los lectores de mi blog sus canciones más...¿emblemáticas?

viernes, 6 de diciembre de 2013

MALOS TIEMPOS PARA LA AUTÉNTICA LIBERTAD


Nelson Mandela  in memoriam
Arenys de Munt,  6 de diciembre de 2013

Anoche empecé  a celebrar este puente de la Constitución ingresada de urgencias en el hospital de Mataró por culpa de un disgusto muy gordo  que un día contaré. El caso es que,  las largas esperes entre prueba y prueba, añadidas a la causa del disgusto,  me dieron  en qué pensar y he aquí mi artículo (Aprovechando que hoy se celebra el no sé cuántos aniversario de la Constitución):

Vivimos tiempos malos, cutres, insidiosos y represivos. Ciertamente  nadie  de entre quienes detentan el poder (político o mediático) pone en entredicho, ni hace por derogar, ni una pizca de los derechos y libertades fundamentales, recogidos en la Constitución. Pero luego vienen la aplicación práctica y  ¡ah! eso ya es otro tema.  ¿Qué pasa con el derecho al trabajo? ¿Y el derecho a una vivienda digna? ¿Y con el derecho, hasta hace poco garantizado, a la salud? Sin embargo, según mi parecer, eso no es lo peor porque hasta aquí el ciudadano medio es consciente de que alguna cosa falla, y que todos esos derechos son papel mojado.  En mi opinión la perversidad  máxima se da en esos casos en los que, fingiendo una  escrupulosa defensa de determinados derechos  (que la muchas veces no son tales), en realidad se están conculcando  otros hundiendo al sujeto en una penosa indefensión.  Cuando la supuesta protección de derechos no es otra cosa que un malicioso paripé en el que, en el fondo, lo único que se busca es salvar las apariencias.  Aunque sea a costa de vulnerar gravemente, pero de forma no tan evidente para la mayoría de la población,  otros derechos. La perversión consiste en emprender una acción para proteger unos supuestos derechos, que no son tales, de alguien y, en realidad, vulnerar los auténticos derechos del otro sujeto, quien irremisiblemente irá a parar al vertedero de la indefensión absoluta.

De los años ochenta  acá este fenómeno ha ido en aumento de forma preocupante y, aparentemente, nadie, ni siquiera juristas de “renombrado prestigio”  parecen  percatarse. Aunque a veces sospecho que sí, que se percatan,  pero ¿quién es el guapo dispuesto a pringarse? ¿Quién se atreve a decir que el rey va desnudo?

Cuando Zapatero   -siempre necesitado montajes para distraer a la opinión pública de sus pifias económicas-  se cargó por la cara el derecho a la presunción de inocencia en los delitos de violencia  machista ( o de género o doméstica...en fin, como se diga) pensé que los juristas serios clamarían inmediatamente al cielo. Pero no, nadie abrió la boca.  Es lógico que al ciudadano de a pie una norma así le parezca correctísima. También me puede parecer legítimo moler a palos a los asesinos de Marta del Castillo hasta conseguir que “canten”, por ejemplo.  Pero en el Estado de Derecho las regles del juego son otras. Y además son sagradas. Y cuando son difíciles de entender por el ciudadano normal y lego en Derecho, tal vez en lugar instaurarnos en  la cobardía, tendríamos que optar por mantenernos firmes y, si es necesario, abrir debates sociales serios,  que lleguen a hacer entender a la gente normal los fundamentos de este tipo de estado.

Pero parece que no, que cobardemente vamos a seguir instaurados en la comodidad. ¿Para qué vas a aguantar que te llamen machista por defender la presunción de inocencia en determinados delitos?  No, nos vamos a arriesgar a que nos llamen racistas, homófonos o fascistas, aunque sepamos que es falso y simplemente se trate de un recurso fácil  e injusto que utilizaran nuestros enemigos cuando tratamos de decir o hacer en libertad. ¿Para qué vamos a complicarnos la vida?

Lo peor es que por esta desidia, los de arriba, los poderosos, aprovechan para ir recortando día a  día nuestra libertad.

Desde los años ochenta nos estamos cargando, contentos y convencidos, el primer gran derecho , la madre de todos los derechos: LA LIBERTAD.

PD: Veo ahora mismo a Rubalcaba, Cospedal y tota la patulea haciendo declaraciones en TV sobre nuestra Constitución.  Para  los políticos actuales sólo parece existir  la parte que trata de la estructura del Estado,  es decir, su discurso se centra en cómo y cuantos intermediarios  necesitamos  para ofrecer el producto al ciudadano y de cómo se repartirán entre ellos el pastel.  Yo considero más importante el título que trata de los derechos fundamentales y las libertades públicas: derecho a la vida, a la integridad física, a la intimidad, a la dignidad, a la presunción de inocencia...

 

domingo, 1 de diciembre de 2013

Gat i escriptor: una simbiosi inevitable

Us sona aquesta foto? És Hemingway intentant escriure  amb el seu gat empremprenyant. Tota persona tenidora de bèstia consentida (especialmente gat) sap que és imposible dur una vida sense obstacles, sense esopegar a tothora amb l'animal emprenyador. La meva tasca d'escriptora  també va lligada a la càrrega del gat carregós.  Els meus gats no són excepció i, inexorablement,  me'ls trobaré ajeguts a sobre el llibre o els papers que em disposava a llegir. Quan per fi pugui esgarrapar una estona per seure daban l'ordinador, aprofitant la visita de la musa, el gat, com impulsat por un resort, per una mena d'instint felí,  no trigarà a començar a passejar-se per sobre el teclat.
 Mentrestant apareixerà un segon gat, miolant exigent davant la finestra. Si és fora, és que vol entrar. I si ja és dintre de casa, voldrà sortir per al cap de pocs minuts voler tornar a entrar.  En el millor dels casos, el gat i tu, arribareu a una entente: a canvi que ell se s'estigui quiet, el deixaràs dormir sobre la falda. Per fi gauriràs d'un temps preciós de llibertat per poder centrar-te en la feina, un temps que es perllongarà  fins que se t'adormi la cama.
Tots aquest bestials destorbs   -a banda de molts d'altres que algún dia us explicaré-  fan que la meva  tasca d'escriptora, dura per se, duríssima si comptem amb que és no-remunerada (de moment! Nostre Senyor m'escolit i em faci rica ben aviat), sigui realment meritòria.  .
Us adreço, doncs, un consell ( tot i que jo mai no l'he sabut aplicar): Preneu-vos-ho amb filosofía

viernes, 22 de noviembre de 2013

¿Los ciudadanos somos tonto-l'habas o simplemente buenas-fés


Entrada dedicada a mis amigas, las bestias.
Hace muchos años que, con gran pesar, constaté en mi misma que tenía demasiada buena fe como para ir por la vida. Más adelante tuve que asumir definitivamente que directamente era una tonta-l'haba y que lo mejor en este caso era aceptar y apechugar con las consecuencias. Pero de hecho me doy cuenta que no soy la única. Es más, creo que a base de palos voy  espabilando hasta llegar a convertirme en una persona especialmente perspicaz. Y en mi recién adquirida perspicacia acabo de descubrir la nueva táctica de los ayuntamientos para colarnos nuevos impuestos. El ayuntamiento hace lo siguiente:
1. Busca un tema que divida a la población.
2. Aplica, con la excusa del bien común y el interés general, un impuesto pequeño, poca cosa, de entre unos cinco a siete euros a la parte de población señalada. La parte de la población señaladora  se congratula de que se grave a los "malos". Y la parte señalada, con cierto complejo de culpa, acepta el impuesto sin rechistar porque, por cinco tristes euros, tampoco vale la pena complicarse la vida.
3. En un par de años el ayuntamiento sube el impuesto descaradamente. Pero la gente ya ha digerido este impuesto como parte de sus obligaciones y, si pueden, lo continuarán pagando religiosamente.
Por ejemplo, el ayuntamiento de Mataró
1 Hace sentir mal a los dueños de animales domésticos, porque ensucian, molestan, etc. al ciudadano virtuoso.
2. Les aplica una tasa de 7 euros por mascota
3. Al cabo de un par de años les sube la tasa a 30 euracos por mascota. Sin ir más lejos: dos perros y dos gatos te costarán 120 euros al año. No está mal.
4. O pasas por el aro o te conviertes en ciudadano marginal, de los que no cumplen con sus obligaciones ciudadanas. Vaya que a partir de ahora serás de los malos.

Para acabar os dejo la circular del ayuntamiento de Vallgorguina que se acaba de subir al carro y esta preparando la vaselina.  De momento todo es suave, es por tu bien, etc. Te gustará y todo. Por favor, fíjense en el detalle de que, el susodicho ayuntamiento, te conmina a censar aunque el animal ya lleve puesto  el chip y por tanto esté inscrito en el archivo del colegio de veterinarios. ¿Es que somos idiotas?

lunes, 21 de octubre de 2013

Petits detalls que ens toquen la pera


I tot d'un plegat em ve al cap la gran pregunta? No hi havia caigut, sincerament. Jo vinga dir ( i escriure) blog, blog, blog. I llavors, com un flash, una veueta al cap em diu "Blog, no: és diu bloc" i el desvaguerat que, com tu mateixa,  perd el temps en aquestes tasques s'anomena "blocaire". 
Eh que sí? Doncs no!  Mireu que diuen les autoritats en la matèria:
http://www.termcat.cat/ca/Comentaris_Terminologics/Finestra_Neologica/170/

La Secció Filològica es decanta per blog

El diccionari normatiu recull, en la seva darrera actualització, la forma blog per designar la “Pàgina web, generalment de caràcter personal, que té una estructura cronològica que s’actualitza freqüentment i presenta informació o opinions sobre temes diversos”. D’acord amb aquesta decisió, la “Persona que crea i gestiona un blog” o l’”Internauta que sol navegar per blogs” s’anomena en català bloguer o bloguera.

La decisió va ser aprovada el mes de novembre passat per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que va estudiar el cas a petició del Consell Supervisor del TERMCAT. El Consell Supervisor havia aprovat l’any 2005 les formes bloc i blocaire, ara desestimades, per a designar, respectivament, aquests conceptes.

El motiu bàsic que ha menat la Secció Filològica a proposar el canvi de bloc per blog (i de blocaire per bloguer -a) és el fet que blog s’ha estès en català molt més que bloc: s’utilitza en la majoria de mitjans de comunicació catalans, és la forma que fan servir la major part d’universitats catalanes i ha estat defensada per diversos especialistes.

El TERMCAT, seguint la decisió de l’Institut d’Estudis Catalans, difondrà a partir d’ara les formes blog i bloguer bloguera des dels seus productes terminològics.

sábado, 19 de octubre de 2013

Alguns ajuntaments s'acarnissen amb els més dèbils


La voracitat i golafreria recaptadora d'alguns ajuntaments no té límit. Ja se sap que han de pagar molts deutes que van contreure els feliços anys de la bombolla,  amb despeses astronòmiques i absurdes ( com per exemple grans poliesportius infrautilitzants que si fem comptes ens surten a 1000 euros el totxo).  Mai he entés la simpatia que desperten els polítics municipals que, al meu parer, han estat els més manirrotos d'entre tota la casta política. És clar que, quan es tracta dels dines dels altres ja se sap... No puc creure que, aquests alcaldes i regidors, administrin llur patrimoni familiar de la mateixa mala manera...
Ara bé, per recaptar diners s'han de parir tributs. I per parir tributs cal inventar alguna excusa. S'és dit que els tributs es cobren per dos motius: per finançar un bé o servei o per dissuadir d'alguna conducta. També diuen que els tributs han de respondre a criteris de justicia, és a dir, que han de pagar més els més rics.  Arribat aquest punt, m'agradaria saber per quin set sous els ajuntaments ara s'han posat a cobrar una taxa per la tinença d'animals domèstics. Potser és que volen castigar les families les quals un dels seus membres és un animal no racional? Potser volen dissuadir d'una cosa tant lletja com tenir gos o gat? I totes aquelles ànimes càndides i caritatives que acaben arreplegant gossos o gats abandonats i n'acaben tenint una col.lecció? Aquests, a sobre han de pagar no un sinó varis impostos, encara que siguin persones pobres?

Per acabar, a tall d'anècdota, vull esmentar l'excusa de l'ajuntament de Mataró: diuen que es tracta d'una taxa per sufragar el cost d'unes bosses que, repartides estratègicament per tota la ciutat, serveixen per a que el ciutadà arreplegui les cacotes del seu gos. Ara jo els pregunto "De quin material están fetes aquestes bosses que surten tan cares? D'or i diamants? I si deixen que el ciutadà arreplegui els excrements amb bossetes reciclades del super o amb un humil paper de diari? Ah, és clar, llavors no tenen excusa per parir la taxa de la lladronicia.