miércoles, 24 de junio de 2020

L'espieta-denuncieta




Si no en teníem prou amb viure sota el jou d’allò políticament correcte i de passar-nos la vida amidant cada acte, cada frase, no fos cas que l’ofendidito de torn et saltés a la jugular, últimament s’ha desfermat el fenomen que ho acaba de rematar:  avui en dia,  molesta tot el que fa l’altre, a qui tenim constantment espiat i a qui immediatament anirem a denunciar.
Anys enrere, denunciar a l’altre, quedava lleig. Potser recordava massa els temps obscurs de la postguerra.  Però ara, és un no parar.
Tant hi fa que tu  contaminis el planeta amb tota mena de residus químics, deixalles i plàstics. Pot ser que acabis de llençar les piles del teu comandament de la tele als peus d’un arbre del parc però tant s’hi val:  acabes de llucar  per la finestra una pobra vella deixant una safateta de amb restes de menjar als gats escanyolits que malviuen entre contenidors fastigosos d’escombraries.  La iaia, és cert, sap que comet un greu delicte i se sent culpable. Ho fa d’amagat. Diposita la safateta de porexpan  sota el contenidor. Entre tota la merda escampada al terra,  llaunes de coca-cola, una cadira de plàstic coixa i ampolles d’aigua mineral buides.  

És el moment que la jove del quatre per quatre  (la que cada matí surt contra direcció per estalviar temps quan duu els nens a l’escola  -sí, aquells nens tan sensibles a les infeccions zoològiques i tan al.lergics al pèl de les mascotes que els van portar els Reis-, aquella que té la casa tan neta perquè cada dia, ella sola, contamina amb els detergents i productes químics una part irrecuperable del planeta)  fa la foto.  I la reenvia al grup de whtasapp.  I tothom se suma a la campanya d’assetjament.  I pengen cartells  (ells tenen potestat per fer-ho, són els pijos, són els amos),  prohibint alimentar gats i amenaçant de la corresponent denúncia.

I la vella, amb aquell sentiment d’inferioritat dels mansos, té un disgust, cau per l’escala i es trenca el fèmur. I els gats es moren de gana perquè ja ningú no en té cura.
Però tu continuaràs a la teva.  A més la llei t’empara. Sí, la llei t’empara perquè les Administracions necessiten calers  i qualsevol excusa és bona per tipificar infraccions administratives que serveixin per  omplir les arques a base de multes.  
Continuaràs a la teva, llençant la mascareta i els guants al terra quan surts del súper,  abandonant l’ampolla de l’aigua mineral del nen a la platja, abandonant el teu gos quan s’ha fet gran i et ratlla el parquet.  

Però que ni un gra de pinso ni un gat escanyolit es creuin al teu camí, que no t’ofenguin amb la seva presència. 
I si després, en comptes de gats, hi ha rates, no passa res. Hi ha uns productes químics molt contaminants pel medi però molt efectius contra les plagues.



jueves, 11 de junio de 2020

Je n'accuse pas mais...

El dia que hom es conciencia i decideix deixar una petxada mínima en aquest planeta generós que l'acull. El dia que hom s'adona que el fet d'haver nascut amb aparença humana no va lligat a un títol de propietat il.limitat sobre la Terra ni a cap dret d'explotació, abús i extinció d'latres espècies animals i vegetals. El dia que hom cau en el fet que les generacions futures -si és que sobrevivim com espècie- es cagaran en la puta que ens va parir.  El dia que hom gaudeix del privilegi puntual de visitar un parc natural, banyar-se en un mar envoltat de peixets o mossegar un prèssec "ecològic" i, tot seguit, recorda que per als seus avis aquesta excepció era la norma perquè tots els aliments ho eren, d'ecològics, i totes les platges eren salvatges. El dia que hom es consola: si més no el meu Mediterrani és brut i esteril però la pròxima generació hi nedarà esquivant ampolles de plàstic, tampax i guants de làtex. 
      Aquest dia, hom comença a fer coses . Una pot ser comprar fruita ecològica, a granel, en una caixa reutilitzable.  Aleshores compra pera i fa el prèssec.
      Perquè el sistema capitalista tot ho fagocita, de tot s'apropia, tot ho corromp. I el mercat del producte ecològic és això: un mercat. A més un mercat rendible, de moda.
       Però servidora, que és pot dir que té certa experiència pagesa en el currículum de la vida, arriba -optimista, ingènua i cofoia a la botiga en qüestió- i comença a repassar productes i a preguntar-se:

1. Com és possible que les POMES que arriben als vols de setembre, al cap de sis o vuit mesos presentin aquest aspecte lluent, aquesta pell tersa? No haurien d'estar ben arrugades, a hores d'ara?
2. Aquests tomàquets, tenen la pell tan dura i són igual d'asaborios que els del súper. M'esperava retomar l'olor, el sabor, la textura d'aquells temps remots.
3. Les mongetes tendres. Des de quan pateixen gegantisme?
4. Les peres. Vejam. Quan fa quaranta anys vaig treballar a la bàscula de cooperativa de Serós, pesant la fruita que portaven els pagesos, recordo que haviem d'anotar a l'alabarà "pastilla" si la pera presentava  un aspecte allargat, amb el cul estirat. Volia dir que el pagés hi havia posat una hormona per fer-la més grossa. I, natualment, aquell gènere es pagava més barat. Després de gairebé mig segle, ingènua de mi, pensava que la "pastilla" estava prohibida. Però veig que tota la pera que es troba al mercat actual presenta aquell aspecte allargat, fins i tot la que es ven com a ecològica!   Per tant, JO NO ACUSO, PERQUÈ HO DESCONEC, I NO PUC DEMOSTRAR RES. Nomès vull alertar, qüestionar, preguntar a qui tingui dades. Què està passant?
AQUÍ UNA MOSTRA  GRÀFICA DE LA DIFERÈNCIA: 

PERA BLANQUILLA,  NATURAL, AMB EL CUL ENDINS





PERA BLANQUILLA AMB "LA PASTILLA"




 
5. Un últim apunt: Sisplau pagesos, torneu al prèssic de tomata (paraguaio) antic, petitó, maduret, sabrosíssi. Aquests trossos de fusta grossots  que venen ara deuen aguantar molt més a la càmara frigorífica però són una incitació a passar de la fruita a la bolleria industrial.