jueves, 11 de junio de 2020

Je n'accuse pas mais...

El dia que hom es conciencia i decideix deixar una petxada mínima en aquest planeta generós que l'acull. El dia que hom s'adona que el fet d'haver nascut amb aparença humana no va lligat a un títol de propietat il.limitat sobre la Terra ni a cap dret d'explotació, abús i extinció d'latres espècies animals i vegetals. El dia que hom cau en el fet que les generacions futures -si és que sobrevivim com espècie- es cagaran en la puta que ens va parir.  El dia que hom gaudeix del privilegi puntual de visitar un parc natural, banyar-se en un mar envoltat de peixets o mossegar un prèssec "ecològic" i, tot seguit, recorda que per als seus avis aquesta excepció era la norma perquè tots els aliments ho eren, d'ecològics, i totes les platges eren salvatges. El dia que hom es consola: si més no el meu Mediterrani és brut i esteril però la pròxima generació hi nedarà esquivant ampolles de plàstic, tampax i guants de làtex. 
      Aquest dia, hom comença a fer coses . Una pot ser comprar fruita ecològica, a granel, en una caixa reutilitzable.  Aleshores compra pera i fa el prèssec.
      Perquè el sistema capitalista tot ho fagocita, de tot s'apropia, tot ho corromp. I el mercat del producte ecològic és això: un mercat. A més un mercat rendible, de moda.
       Però servidora, que és pot dir que té certa experiència pagesa en el currículum de la vida, arriba -optimista, ingènua i cofoia a la botiga en qüestió- i comença a repassar productes i a preguntar-se:

1. Com és possible que les POMES que arriben als vols de setembre, al cap de sis o vuit mesos presentin aquest aspecte lluent, aquesta pell tersa? No haurien d'estar ben arrugades, a hores d'ara?
2. Aquests tomàquets, tenen la pell tan dura i són igual d'asaborios que els del súper. M'esperava retomar l'olor, el sabor, la textura d'aquells temps remots.
3. Les mongetes tendres. Des de quan pateixen gegantisme?
4. Les peres. Vejam. Quan fa quaranta anys vaig treballar a la bàscula de cooperativa de Serós, pesant la fruita que portaven els pagesos, recordo que haviem d'anotar a l'alabarà "pastilla" si la pera presentava  un aspecte allargat, amb el cul estirat. Volia dir que el pagés hi havia posat una hormona per fer-la més grossa. I, natualment, aquell gènere es pagava més barat. Després de gairebé mig segle, ingènua de mi, pensava que la "pastilla" estava prohibida. Però veig que tota la pera que es troba al mercat actual presenta aquell aspecte allargat, fins i tot la que es ven com a ecològica!   Per tant, JO NO ACUSO, PERQUÈ HO DESCONEC, I NO PUC DEMOSTRAR RES. Nomès vull alertar, qüestionar, preguntar a qui tingui dades. Què està passant?
AQUÍ UNA MOSTRA  GRÀFICA DE LA DIFERÈNCIA: 

PERA BLANQUILLA,  NATURAL, AMB EL CUL ENDINS





PERA BLANQUILLA AMB "LA PASTILLA"




 
5. Un últim apunt: Sisplau pagesos, torneu al prèssic de tomata (paraguaio) antic, petitó, maduret, sabrosíssi. Aquests trossos de fusta grossots  que venen ara deuen aguantar molt més a la càmara frigorífica però són una incitació a passar de la fruita a la bolleria industrial.

2 comentarios:

  1. Sólo quería matizar una cosa. Cuando se habla del capitalismo parece que existan países o sistemas políticos y económicos alternativos que cuiden estos temas.
    Desgraciadamente, creo que ni en Corea del Norte se libran de estas tendencias de industrialización de los alimentos.

    ResponderEliminar
  2. Hace un par o tres de años, una amiga me contó que sobre cierto escándalo, por decirlo de alguna manera, que se desató en Holanda por los aditivos, pesticidas, etc. de unas fresas chinas que se servían en los comedores escolares. Lo mejor del caso es que que la noticia iba ligada a otra: que los altos cargos del Partido Comunista chino consumían una fresas ecológicas cultivadas expresamente para ellos. Conclusión, el comunismo no es malo si perteneces a la élite del partido

    ResponderEliminar