viernes, 4 de junio de 2021

 

                                               Les persones i les idees


Resulta curiosa la manera com l’esser humà dotat d’un instint de supervivència similar a la resta de les espècies entoma un conflicte. Com més a la vora li esclata, com més propera és la disputa,  més passional és tornà l’humà. Més irracional, menys pràctic. L’humà arriba a l’extrem  d’assumir el sacrifici de la pròpia vida o de la dels essers estimats només per defensar la llinda d’un bancal de terra. O uns ideals polítics.  

Quan ens arriben noticies de conflictes bèl·lics en terres llunyanes  ara mateix al món les causes és resumeixen en dues, fronteres o religió i assistim impotents a les desfetes, l’horror, el crim i la barbàrie, és inevitable que pensem en solucions fàcils i senzilles. No podem entendre el perquè aquests desgraciats no són capaços de cedir una mica.  ¿Per què no arriben a un acord?. Segur que si poguéssim, els diríem: «Eh tu, partiu la frontera per aquí i per aquí. » O també els diriem: «Mira, noi, que cadascú pregui al déu que vulgui. Y aquí paz y después gloria».

Tanmateix, conforme el conflicte se’ns atansa geogràficament, la presa de posició enrocada esdevé inevitable.  Arribats a cert punt de proximitat, bandegem persones i el que compta ja només són les idees... Excepte si ets una persona singular, és a dir, l’excepció digna de protagonitzar una novel.la de GRAHAM GREENE.  I per això mateix, a El nostre home a l’Havana, en Wormold (un espia fals i maldestre però còmicament agosarat de la Cuba pre revolucionària dels anys cinquanta) ens confessa: «Si almenys el podia matar, el mataria per una raó clara. Mataria per demostra que no podeu matar sense ser mort al vostre torn. No mataria pel meu país, no mataria per capitalisme o comunisme o democràcia social o seguretat social... ¿de qui, la seguretat social?  Mataria Carter perquè ell ha mort Hasselbacher. Una rivalitat familiar hauria estat més bona raó per a l’assassinat que no el patriotisme o la preferència per un sistema econòmic sobre un altre. Si estimo o odio, estimo i odio com a individu. No seré el 599200/5 de la guerra global de ningú».

 

Una altra inclinació humana en temps de conflicte és l’alineament amb els bons (els bons segons el nostre entendre). Qui són els bons? És ben fàcil: els qui combreguen, fil per randa, amb les nostres idees. Indefectiblement, els altres, els que pensen diferent es converteixen en els dolents. El problema és que la vida és més complicada que un western i que, si repassem la història, sovint trobem homes bons encisats per idees nefastes i autèntics malparits enarborant grans ideals. El protagonista de L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent (JULIA COSTA, Ed. Stonberg) se n’adona quan «va començar a entendre que, més enllà de les grans proclames hi havia les persones, individuals i irrepetibles i que mentre les grans idees es podien malmetre quan les posava en pràctica un imbècil, trobar-se algú convincent i honrat que defensés coses amb les quals no es combregava gens fins i tot podia generar fidelitats contra natura».

No cal dir que, servidora, en aquest aspecte, coincideix amb els personatges d’aquests llibres. Perquè, si altra cosa no, la ficció supera (filosòficament parlant) la trista realitat.  

viernes, 19 de marzo de 2021

Literary criticism d'en Joan Curbet

 


Tinc l'honor de compartir tot seguit la crítica que l'escriptor i poeta Joan Curbet  ha fet de La torna, el relat que enceta Datura Stramonium.  Joan, gràcies per aquest obsequi!

 

Literary criticism

La torna (Datura Stramonium i altres relats)

 

 Primer de tot: la situació i com l´has enganxada. La mèdium i la seva client que no té fre ni mesura i que està ja addicta als consells que li puguin arribar dels més enllà. L'´allargament infinit de la sessió, en la qual la tensió va pujant i l´stress de la mèdium arriba al límit. És una situació molt reconeixible i efectiva: que sigui una mèdium, o un astròleg, o un psicòleg o un psiquiatra, la situació valdria igual, perquè el que compta és com elabores la tensió i com l´encontre es va tornant insuportable.

       Segon, el costumisme. Per mi aquesta és la fortalesa més gran del conte. Poses  les dues protagonistes en un intercanvi on es veuen les seves costums, les expressions que fan servir en el dia a dia, la seva quotidianitat sovint absurda. Els cortinatges ja vinguts a menys, l´olor d´encens per a la preparació escènica de la mèdium, la dependència del mòbil i a recerca del “xute” emocional que té la clienta. Fins i tot el preu que li cobra per tal que tot surti a compte, amb 10 euros menys per a poder dir que li fa una tarifa “d´amiga”…Es revela un dia a dia fet de rituals consoladors i d´una certa buidor de fons. Totes dues protagonistes estan insatisfetes, de maneres molt diferents. Amb aquesta mena de detalls, he rigut força.

       Després, la idea del tren i de la seva marxa. Aquesta és una imatge que és molt tradicional i que s´ha fet servir molt, però tu has sabut jugar-hi amb molta prudència: al mateix temps és un tren que ha de marxar poca estona després de la sessió, i que es perdrà a causa d´aquesta, i és també el tren, o els molts trens, que es van perdent a la vida, l´un rere l´altre fins que es tem que el proper podrà ser ja l´últim.   

       I sobretot el final: en tres trams, un en el qual la noia s´ adona que està en un cercle viciós que no s´acaba mai, un altre en el qual se n´adona que és un somni o malson, un “estat paradoxal”, i un altre en el qual l´”estat paradoxal” s´identifica amb la pròpia vida i ella pensa en aquell tren que va marxar ja fa temps, la cita determinant amb la germana que no va arribar a tenir lloc. Aquí al final, però, el tren pot ser també molts trens que ja se n´han anat. Afegeixo una crítica que crec que és necessària: encara que és evident que la situació està allargada per a esdevenir un malson, crec que igualment al conte li sobren unes dues pàgines de conversa entre les dues protagonistes. Tot i això, aquest és l´únic defecte real que li he trobat.

 

domingo, 7 de marzo de 2021

Carpe diumenge, dona

 



Quan era petita, el cap de setmana es reduïa a un sol dia, el diumenge. Al matí t’endiumenjaves -valga la redundància-, anaves a missa i després, els més afortunats, feien un vermut més o menys rumbós. A l’hora de dinar, hi havia pollastre rostit o cargols amb allioli. Havent dinat començava la verdadera gresca: la sessió doble al cine o el ball animat per una orquestra de debó.  

Avui, 7 de març, diumenge, surto a fer un vol pel poble cap a les sis de la tarda. Encara és de dia però els carrers ja són deserts. Ni una ànima. Ara que m’hi fixo, fa molts anys que les tardes de diumenge no s’aprofiten, han quedat desateses. S’han convertit en hores desdenyades d’ençà que el cap de setmana s’ha anat dilatant de tal manera que per a molts ja s’engega el divendres a migdia.  

Tot passejant, observo els llums que es comencen a encendre darrera les finestres.  Intento distingir mobles i siluetes entre els estors i començo a imaginar les escenes. Només veig dones. Les dones que cuinen i preparen les carmanyoles de menjar per a tota la setmana, les que dobleguen i guarden en motxilles els uniformes  de bàsquet dels nens, les que redacten llistes de tasques pendents, alguna fa comandes per internet. També veig les dones que ja ronden certa edat, aquestes és possible que encara facin per recuperar-se dels tràfecs de la setmana, estirades panxa enlaire en un sofà protegit per un borràs. Tot i així els seus caparrons no descansen, estan repassant mentalment obligacions que les mares no van tenir. Són obligacions inevitablement posposades –“procrastinació” en diuen ara-  i que ja no es veuen en cor d’afrontar: una mica de natació per estar en forma, tallar-se els cabells per fer una mica de goig, renovar el pintallavis gastat. I quines ganes d’arribar a l’edat aquella inimputable,  quan per fi se’ns perdona l’arruga i el malfaixat.

Feliç dia de la dona (treballadora)

(Foto: Hedy Lamarr)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


sábado, 5 de diciembre de 2020

El codi inter-espècies i la neo-inquisició




 Avui, quan m'he llevat, la meva gata ha vingut a reclamar-me la seva llauneta de menjar. Li he començat a resseguir  la cara amb el dit, picant-li les galtes, com si la volgués fer enrabiar, i ella m'ha mossegat. M'ha mossegat fluix, marcant el meu dit amb l'ullal sense arribar a pressionar-lo perquè entenia que jo jugava amb ella i ella, fent veure que em mossegava, em seguia el joc.  

És curiós, aquest llenguatge no verbal compartit per un infinit nombre d'espècies animals. En concret per l'espècie humana i diria que tots els mamífers. En coneixem perfectament el codi, l'element bàsic de la comunicació. I som, en tot moment, perfectament conscients del context, imprescindible per interpretar el missatge. Dos missatges pràcticament idèntics    -un gos enjogassat fingint un atac "de broma" o un gos enrabiat abraonant-se de debó sobre el seu enemic-    són  interpretats a la perfecció per bèsties i humans.  

Però, ves per on, en els últims anys. ha proliferat una subespècie humana incapaç d'interpretar missatges en funció del codi i context. El discurs i els arguments d'aquesta subespècie estan encorsetats, sense pietat, per les regles de la cosa políticament correcta. I  els seus components militen a les files dels identitarismes de tota mena. Són personatges incapaç de distingir matissos i contextes.  No permeten bromes. Posen en el mateix sac la grolleria i el delicte.  Potser, conscient de la fragilitat dialèctica i del doble raser, inevitable, que es veuen obligats a aplicar   -han de fer correr molts "tupidos velos" a sobre les cagades dels seus commilitons*-    poden resultar extremament beligerants en qualsevol discussió.  No tenen miraments a l'hora de titllar-te de feixista, masclista, homòfob (i altres variants relatives a la condició sexual que sóc incapaç de retenir) o racista. Poden obligar-te a abandonar el teu punt de vista sobre una xorrada o renunciar a deixar anar un acudit poca-solta perquè  de seguida et sents sota l'espasa de damocles, la seva condemna, l'estigma.  Aquesta és la seva arma, en realitat, la que els ha fet guanyar terreny i imposar el seu regne, ara mateix, a tot occident.  Fins i tot han aconseguit influir en sentències judicials i imposar l'anomenada "pena del telediario",  a força d'acollonir jutges i tribunals, aquell poder que teniem per sacre i invulnerable.

Un identitari, seria incapaç de resseguir la cara del seu gat per fer-lo enrabiar de broma, perquè un identari, al seu gat, o l'acarona o l'atacona. No hi ha terme mig. I com que és incapaç de jugar a emprenyar, no hauria entès l'entremaliadura de la falsa queixalada de la bestiola.  Segurament, aquest identitari, hauria castigat severament el pobre gat. O qui sap, si l'hauria portat a sacrificar. Perquè una altra característica de l'identitari  és l'absencia de proporcionalitat en la sanció.

Quan penso que Orwell es va quedar curt i veig desfilar per mitjans de comunicació i xarxes socials determinats personatges mediocres, analfabets, histèrics i vividors, que s'ha muntat la guingueta (xiringuito) gràcies a la seva teatral militància, m'entristeix el món avorrit i covard que ens estan deixant. També m'entristeix l'èxit que han assolit, potser no tant com sembla, potser més que èxit és por a caure en la seva teranyina tramposa si no els segueixes la veta.  Però encara m'entristeix molt més descobrir que els que tallen el bacallà no són tan simples ni tan analfabets, cosa que em fa sospitar que coneixen a la perfecció la llengua, el context i el codi. I que són uns cínics que només fingeixen per mantenir les seves prebendes, els seus càrrecs ben remunerats mentre contribueixin en aquesta nova forma de submissió de les masses. 

martes, 24 de noviembre de 2020

La Elisabeta i la hipocresia



És racista la nostra societat? Jo diria   -sense comptar els inevitables cretins que confirmen la regla-   que no.  Mai no he sentit a ningú que, a aquestes altures, sostingui que una persona es superior a una altra pel simple fet de pertànyer a una raça concreta.  Ara bé¿ som xenòfobs, nosaltres, els ciutadans de la vella Europa? Aparentment tampoc. És més, hem arribat a l'extrem que determinades paraules i opinions esdevenen tabú, i tothom camina amb peus de plom per sobre de determinats temes. Com que tots tenim pànic a que ens titllin de racista (o homòfob, masclista, etc.), els afeccionats a escurçar la llibertat d'expressió dels altres que ho saben, sempre porten preparada l'etiqueta ominosa per coartar el debat quan no els interessa.   Sense anar més lluny, ahir mateix en un fil de Facebook,  un saharaui que resideix a Espanya i que atiava els seus compatriotes a l'enfrontament armat contra Marroc, em va acusar de racista per opinar que seria millor emprendre una lluita pacífica a l'estil Ghandi i evitar una carnisseria. Crec que li va ofendre que li digués que era fàcil enviar a morir als altres des del còmode sofà de casa teva. El noi es va defensar de la manera més fàcil, dient-em racista. Sense adonar-se'n que cada vegada que algú actua així, devalua la paraula. 

 És bo com a societat aquesta manera de fer? Aquesta cura exquisida en no ofendre determinats col·lectius? Ens converteix en millors persones o, simplement, en uns hipòcrites? Algú en surt beneficiat? En surten beneficiats els immigrants del fet de viure en una societat tan ben ensinistrada dintre del discurs políticament correcte? Realment això beneficia a la bona gent immigrant?

La Elisabeta és una dona romanesa. Fa més d'una dècada que viu aquí i, des del primer dia, ha treballat de valent en feines dures i mal pagades. Educada a la Romania de Ceaucescu i, per tant, amb un bon nivell acadèmic, no es va voler conformar i va decidir matricular-se en un cicle de formació professional. Volia obrir-se camí a nivell laboral. Va ser quan la vaig conèixer, era la meva alumna.  Què podria contar de l'Elisabeta?  Doncs que si, durant tots els anys de docència, he tingut un alumne responsable, educat, honest, esforçat, intel·ligent i bona persona, ha sigut la Elisabeta.  Mai oblidaré la vegada que em vaig equivocar en corregir-li un examen. Acostumada als estudiants actuals, instal.lats en la queixa perpetua, la reclamació de la nota i el regateig, em va sorprendre que aquesta dona se m'acostés a la taula amb l'examen a la mà per dir-me, amb molta educació, que li semblava que no li havia puntuat correctament una pregunta.  Jo, que soc ràpida de reflexes, en qüestió de segons em vaig mirar el full, vaig tatxar el 9'75 que tenia i hi vaig estampar un 10.  Aleshores  -i aquest fou el motiu de la meva infinita sorpresa- la dona es va posar vermella com un perdigot i va començar a balbotejar "No, no!".  El que m'estava dient és que ella no pretenia que li canviés la nota, que només volia comprovar que la seva resposta era correcta.  Em va costar una bona estona fer-li entendre que ella s'havia guanyat el 10 i que la meva obligació era esmenar el meu error.

Fa poc em vaig trobar l'Elisabeta. Han passat tres anys des que es va treure el títol amb una mitjana d'excel·lent. I encara no ha trobat cap feina relacionada amb el seu títol.  Quan m'ho va explicar, no m'ho podia creure.  Sovint ensopego amb ex-alumnes i diria que la inserció laboral en la branca de la formació professional que he estat impartint, és gairebé del cent per cent.  No compto els alumnes que no busquen feina perquè continuen estudiant. 

Aquell dia la vaig veure abatuda, decebuda. Havia fet un esforç colossal, em va dir, compaginant feina, fills petits i estudis. Havia perdut l'esperança de trobar una feina "de lo seu".  Li vaig aconsellar que elaborés una xarxa de contactes, que intentés arribar a les empreses a través d'antics companys de classe o de persones que la coneguessin personalment perquè, en el fons (i no li ho vaig dir, i crec que ella no ho pensa) crec que els problemes per trobar feina de l'Elisabeta és redueixen a una única paraula escrita en el seu currículum: Rumania.  I que, a partir d'aquí, se li barren les portes a l'entrevista de treball que la salvaria. 

Això sí, aquesta infinitat d'empreses, que han llençat el seu currículum a les escombraries sense donar-li una oportunitat  i que ho justificaran amb allò tan senzill  de  "no encaixa en el perfil", després es proclamaran multiculturals, anti-racistes, faran donatius a onegés i  diran que "volen acollir". Perquè són empreses solidaries, compromeses i regides pels principis de la moderna RSC*. No ho dubteu.

*Responsabiltat Social Corporativa 

domingo, 18 de octubre de 2020

MARIA PETITA

 


Aquesta dona és la meva tia  Maria, única germana de ma padrina, nascuda als vols de 1910 en un poblet de Navarra però que va viure bona part de la seva vida a Seròs. I a qui no vaig conèixer perquè va morir poc abans que jo arribés al món.  

Què sé jo de la tia Maria? Sé el que m’han contat a casa, no sé la resta. No dec saber allò que saben els de fora però que hom mai sabrà per boca de la seva família.  No sé si, en algun moment de la seva vida, va ser víctima d’alguna xanxa o si li van posar algun mal nom pel fet de ser baixeta, esgarrada i geperuda. Allò que sí sé és que era bon jan, generosa i molt alegre. Que tenia força sentit de l’humor.  I que, amb ma mare, compartia una complicitat especial i li prodigava l’amor que es reserva, a falta de fills, a la neboda única.  

De la Maria, també en sé una mica la història. Que, en néixer, va relliscar de les mans de la llevadora i va caure al terra, amb tal mala fortuna que el cop  li va afectar la medul·la.  Els primers anys de la seva vida se’ls va passar invàlida, amb una nafra oberta a la cuixa rajant pus perpètuament. Potser aquest drenatge la va salvar, en certa manera. Perquè a vuit anys, tot d’una, la ferida es tancava i va començar inesperadament a caminar.  

Sé que ella i ma padrina, quan es van quedar òrfenes de mare, van fer cap als “Descalços”, un hospici de Lleida regentat per monges carmelites. Allà van assolir un nivell de formació gens desdenyable per a l’època i, fins i tot, van arribar a estudiar en català gràcies al govern de la Mancomunitat.  De la seva joventut no en sé res, ni com va passar la guerra civil. No sé que se’n va fer els anys que la meva avia es va casar i va viure entre Canet de Mar i Barcelona. Sé, això sí, que en acabar la guerra, ella i tota la meva família es van establir a Seròs.  Durant els anys que el padrí va ser el carter titular del poble  -aleshores era una plaça vedada a les dones-  de la feina de correus, de fet, se’n van ocupar ella i la padrina.  Entre altres coses, anaven a repartir les cartes. D’aquesta manera, uns nouvinguts, van arribar a conèixer a tothom de Seròs. (I a mi, de petita, em meravellava que la padrina em recités   els cognoms autèntics de la gent del poble mentre que resta de la gent segur que només en coneixia el nom de la casa.)

Entre els meus primers records, i de manera molt especial, hi ha la foto  d’aquella dona petita, malgirbada, amb un cartipàs ple de cartes entre les mans desproporcionades. I, també, la foto fascinant d’ella asseguda sota un arbre, abraçada a un gos i a una ovella. A casa, me la van presentar com “la tia Maria que està al cel”. I, en certs moments, fent broma amb mi mateixa, m’he arribat a preguntar si és possible la reencarnació i si potser jo, que m’estimo tant les bèsties com ella… Però ara no desvariem.



Dels últims mesos de la seva vida sé que estava molt il·lusionada amb que la meva mare es casés, que s’estimava molt el meu pare, aquell noi castellà  -que, en el cas del papa volia dir andalús- que havia emigrat per treballar a les mines de carbó. Sé que el dia que va acompanyar la meva mare a Lleida per comprar roba pel casament, li va dir “Avui he sigut feliç”. Sé que esperava amb delit que jo nasqués... Però, malauradament, no ens vam arribar a conèixer. El seu cor malmès no va voler esperar-se.

Guardo moltes més anècdotes d’ella, però tampoc vull estendrem tant ara mateix. En fi, ella, una dona. Bona, simpàtica, bromista.  I amb un punt de candidesa o ingenuïtat infantil que jo crec que he heretat.

Feia  temps que tenia ganes d’escriure aquesta entrada en el blog. D’ençà que vaig conèixer el fill de la Francisqueta El Sastre pel Facebook i em va enviar una foto d’ella. Per ell vaig saber que li deien “Maria Petita”, em va semblar un malnom preciós i entranyable. Aquesta foto que em va enviar l’Antoni Badia del Sastre jo la desconeixia. Ella està en la fila d’una processó. Se la veu distreta, amb la mantellina al cap. I crec que la foto en capta l’ essència,  la mirada ingènua d’una nena de cinquanta anys.

 

 Ella és la dona petitona que va tercera a la fila 

 

sábado, 10 de octubre de 2020

I per fi, la immensa joia!




Fa uns anys, força anys, ara no em ve de gust comptar, em presentava en aquest blog com a escriptora en construcció.  No puc pas deixar de considerar-me tal cosa, ni vull deixar de construir-me mai, de fet. Però, amb tot,  amb quatre totxanes i sostre d'uralita, ja he publicat! Efectivament, després d'una primera novel·la fallida, després de bregar a contravent amb editorials barrades a escriptors novells, el gentil editor Jordi Castelló de la generosa editorial Stonberg, m'han donat el "sí, vull". 

 Aquí fent uns besets al primer exemplar que vaig tenir a les mans

Just començava el confinament que jo obria un email i tot seguit topava amb el meu somni fet realitat.  Datura Stramonium i altres relats es publicaria després de l'estiu.  Tot seguit començaria l'estrès de les correccions, triar una cobertat entre un munt de propostes totes xulíssimes, redactar una nota autobiogràfica, buscar una foto. Crec que he trigat més a redactar la breu sinopsi de la contraportada que a escriure el llibre sencer, de tanta pressió i inseguretat que m'assaltaven.  I els emails intercanviats amb l'editor, quin patir també! Per dir coses com "per la coberta, m'agrada més aquest disseny que aquest altre", per exemple. Necessitava encertar amb l'estil elegant però no pompós, simpàtic però no poca-solta... És a dir, volia semblar-li, a en Jordi Castelló, una escriptora com déu mana, no fos cas que l'home pensés "aquesta paia és més ruc que un sabató" i que el que anava a publicar, havent sortit de mi, potser no era tant bo, que s'ho repensés i ... 

Respecte a les correccions, que us puc dir. Si abans de donar per acabada la obra, ja l'havia reescrit i corregit set o vuit vegades! Doncs ara, tornem-hi!  Un consell: si us decanteu per aquest ofici d'escriptor, feu coses que us diverteixin a vosaltres mateixos. Afortunadament m'ho he passat genial rellegint Datura. No vull ni imaginar què deu ser corregir i rellegir llaunes d'aquestes que es publiquen ara, de l'estil biografies de polítics o coses semblants. 

El cas és que, voilà amics, aquí el teniu, el petit Datura Stramonium que aguaitant  al món de les Lletres i dels lletraferits.  Espero que tingui èxit, entenent per èxit que arribi a uns quants lectors. Perquè, en el fons, escriure és oferir estones d'esbarjo a altri . És, en definitiva, compartir. 

Ah!  Compreu-lo a: