martes, 24 de noviembre de 2020

La Elisabeta i la hipocresia



És racista la nostra societat? Jo diria   -sense comptar els inevitables cretins que confirmen la regla-   que no.  Mai no he sentit a ningú que, a aquestes altures, sostingui que una persona es superior a una altra pel simple fet de pertànyer a una raça concreta.  Ara bé¿ som xenòfobs, nosaltres, els ciutadans de la vella Europa? Aparentment tampoc. És més, hem arribat a l'extrem que determinades paraules i opinions esdevenen tabú, i tothom camina amb peus de plom per sobre de determinats temes. Com que tots tenim pànic a que ens titllin de racista (o homòfob, masclista, etc.), els afeccionats a escurçar la llibertat d'expressió dels altres que ho saben, sempre porten preparada l'etiqueta ominosa per coartar el debat quan no els interessa.   Sense anar més lluny, ahir mateix en un fil de Facebook,  un saharaui que resideix a Espanya i que atiava els seus compatriotes a l'enfrontament armat contra Marroc, em va acusar de racista per opinar que seria millor emprendre una lluita pacífica a l'estil Ghandi i evitar una carnisseria. Crec que li va ofendre que li digués que era fàcil enviar a morir als altres des del còmode sofà de casa teva. El noi es va defensar de la manera més fàcil, dient-em racista. Sense adonar-se'n que cada vegada que algú actua així, devalua la paraula. 

 És bo com a societat aquesta manera de fer? Aquesta cura exquisida en no ofendre determinats col·lectius? Ens converteix en millors persones o, simplement, en uns hipòcrites? Algú en surt beneficiat? En surten beneficiats els immigrants del fet de viure en una societat tan ben ensinistrada dintre del discurs políticament correcte? Realment això beneficia a la bona gent immigrant?

La Elisabeta és una dona romanesa. Fa més d'una dècada que viu aquí i, des del primer dia, ha treballat de valent en feines dures i mal pagades. Educada a la Romania de Ceaucescu i, per tant, amb un bon nivell acadèmic, no es va voler conformar i va decidir matricular-se en un cicle de formació professional. Volia obrir-se camí a nivell laboral. Va ser quan la vaig conèixer, era la meva alumna.  Què podria contar de l'Elisabeta?  Doncs que si, durant tots els anys de docència, he tingut un alumne responsable, educat, honest, esforçat, intel·ligent i bona persona, ha sigut la Elisabeta.  Mai oblidaré la vegada que em vaig equivocar en corregir-li un examen. Acostumada als estudiants actuals, instal.lats en la queixa perpetua, la reclamació de la nota i el regateig, em va sorprendre que aquesta dona se m'acostés a la taula amb l'examen a la mà per dir-me, amb molta educació, que li semblava que no li havia puntuat correctament una pregunta.  Jo, que soc ràpida de reflexes, en qüestió de segons em vaig mirar el full, vaig tatxar el 9'75 que tenia i hi vaig estampar un 10.  Aleshores  -i aquest fou el motiu de la meva infinita sorpresa- la dona es va posar vermella com un perdigot i va començar a balbotejar "No, no!".  El que m'estava dient és que ella no pretenia que li canviés la nota, que només volia comprovar que la seva resposta era correcta.  Em va costar una bona estona fer-li entendre que ella s'havia guanyat el 10 i que la meva obligació era esmenar el meu error.

Fa poc em vaig trobar l'Elisabeta. Han passat tres anys des que es va treure el títol amb una mitjana d'excel·lent. I encara no ha trobat cap feina relacionada amb el seu títol.  Quan m'ho va explicar, no m'ho podia creure.  Sovint ensopego amb ex-alumnes i diria que la inserció laboral en la branca de la formació professional que he estat impartint, és gairebé del cent per cent.  No compto els alumnes que no busquen feina perquè continuen estudiant. 

Aquell dia la vaig veure abatuda, decebuda. Havia fet un esforç colossal, em va dir, compaginant feina, fills petits i estudis. Havia perdut l'esperança de trobar una feina "de lo seu".  Li vaig aconsellar que elaborés una xarxa de contactes, que intentés arribar a les empreses a través d'antics companys de classe o de persones que la coneguessin personalment perquè, en el fons (i no li ho vaig dir, i crec que ella no ho pensa) crec que els problemes per trobar feina de l'Elisabeta és redueixen a una única paraula escrita en el seu currículum: Rumania.  I que, a partir d'aquí, se li barren les portes a l'entrevista de treball que la salvaria. 

Això sí, aquesta infinitat d'empreses, que han llençat el seu currículum a les escombraries sense donar-li una oportunitat  i que ho justificaran amb allò tan senzill  de  "no encaixa en el perfil", després es proclamaran multiculturals, anti-racistes, faran donatius a onegés i  diran que "volen acollir". Perquè són empreses solidaries, compromeses i regides pels principis de la moderna RSC*. No ho dubteu.

*Responsabiltat Social Corporativa