Aquesta
dona és la meva tia Maria, única
germana de ma padrina, nascuda als vols de 1910 en un poblet de Navarra però
que va viure bona part de la seva vida a Seròs. I a qui no vaig conèixer perquè
va morir poc abans que jo arribés al món.
Què
sé jo de la tia Maria? Sé el que m’han contat a casa, no sé la resta. No dec
saber allò que saben els de fora però que hom mai sabrà per boca de la seva família. No sé si, en algun moment de la seva vida, va
ser víctima d’alguna xanxa o si li van posar algun mal nom pel fet de ser
baixeta, esgarrada i geperuda. Allò que sí sé és que era bon jan, generosa i
molt alegre. Que tenia força sentit de l’humor.
I que, amb ma mare, compartia una complicitat especial i li prodigava l’amor
que es reserva, a falta de fills, a la neboda única.
De
la Maria, també en sé una mica la història. Que, en néixer, va relliscar de les
mans de la llevadora i va caure al terra, amb tal mala fortuna que el cop li va afectar la medul·la. Els primers anys de la seva vida se’ls va
passar invàlida, amb una nafra oberta a la cuixa rajant pus perpètuament. Potser
aquest drenatge la va salvar, en certa manera. Perquè a vuit anys, tot d’una,
la ferida es tancava i va començar inesperadament a caminar.
Sé
que ella i ma padrina, quan es van quedar òrfenes de mare, van fer cap als “Descalços”,
un hospici de Lleida regentat per monges carmelites. Allà van assolir un nivell
de formació gens desdenyable per a l’època i, fins i tot, van arribar a
estudiar en català gràcies al govern de la Mancomunitat. De la seva joventut no en sé res, ni com va
passar la guerra civil. No sé que se’n va fer els anys que la meva avia es va
casar i va viure entre Canet de Mar i Barcelona. Sé, això sí, que en acabar la
guerra, ella i tota la meva família es van establir a Seròs. Durant els anys que el padrí va ser el carter
titular del poble -aleshores era una plaça
vedada a les dones- de la feina de
correus, de fet, se’n van ocupar ella i la padrina. Entre altres coses, anaven a repartir les
cartes. D’aquesta manera, uns nouvinguts, van arribar a conèixer a tothom de
Seròs. (I a mi, de petita, em meravellava que la padrina em recités els cognoms
autèntics de la gent del poble mentre que resta de la gent segur que només
en coneixia el nom de la casa.)
Entre
els meus primers records, i de manera molt especial, hi ha la foto d’aquella dona petita, malgirbada, amb un
cartipàs ple de cartes entre les mans desproporcionades. I, també, la foto
fascinant d’ella asseguda sota un arbre, abraçada a un gos i a una ovella. A casa,
me la van presentar com “la tia Maria que està al cel”. I, en certs moments,
fent broma amb mi mateixa, m’he arribat a preguntar si és possible la
reencarnació i si potser jo, que m’estimo tant les bèsties com ella… Però ara no
desvariem.
Dels
últims mesos de la seva vida sé que estava molt il·lusionada amb que la meva
mare es casés, que s’estimava molt el meu pare, aquell noi castellà -que, en el cas del papa volia dir andalús-
que havia emigrat per treballar a les mines de carbó. Sé que el dia que va
acompanyar la meva mare a Lleida per comprar roba pel casament, li va dir “Avui
he sigut feliç”. Sé que esperava amb delit que jo nasqués... Però, malauradament,
no ens vam arribar a conèixer. El seu cor malmès no va voler esperar-se.
Guardo
moltes més anècdotes d’ella, però tampoc vull estendrem tant ara mateix. En fi,
ella, una dona. Bona, simpàtica, bromista.
I amb un punt de candidesa o ingenuïtat infantil que jo crec que he
heretat.
Feia
temps que tenia ganes d’escriure aquesta
entrada en el blog. D’ençà que vaig conèixer el fill de la Francisqueta El Sastre
pel Facebook i em va enviar una foto d’ella. Per ell vaig saber que li deien “Maria
Petita”, em va semblar un malnom preciós i entranyable. Aquesta foto
que em va enviar l’Antoni Badia del Sastre jo la desconeixia. Ella està en la
fila d’una processó. Se la veu distreta, amb la mantellina al cap. I crec que
la foto en capta l’ essència, la mirada
ingènua d’una nena de cinquanta anys.
Ella és la dona petitona que va tercera a la fila 
