lunes, 10 de agosto de 2020

El cor d’Anglaterra. I el cor de la vella Europa també

 


La novel.la de Jonathan Coe  El cor d’Anglaterra és un totxo –en el sentit de llibre gruixut, no pas de pesat–  perquè ho té tot. Reflexa, un per un, els trastorns que afligeixen la nostra Europa. Aquest petit territori dividit en regions tan pretesament diferenciades i tan iguals en el fons. La solució populista a aquests trastorns va canviant de de nom o format en cada país. En el cas d’aquesta novel.la, ambientada a la Gran Bretanya, la solució va ser el referèndum del Brexit.  Però tant s’hi fa. En el fons és tracta de la lluita pel poder –una lluita coartada per l’enutjós sistema democràtic– utilitzant maneres poc o gens democràtiques.  Una de les faccions en lluita pretén fidelitzar-nos amb una construcció complexíssima, contradictòria, repressora i censora disfressada de política d’esquerra progressista. L’altre bàndol aprofitarà el moment que hom s’ha convertit en víctima de les mil situacions injustes provocades per la política dels primers i presentarà la solució a lo bèstia o, en opinió dels primers, a la manera extrema conservadora. En el cas d’Anglaterra, com tots sabem i contra tot pronòstic, va guanyar la segona opció.

Potser els ciutadans ens mereixem una nova classe política, diferent als dos bàndols actuals incloent-hi els equidistants que salten d’un bàndol a l’altre segons els convé en cada moment. Al cap i a la fi, el fi últim de l’existència de l’ESTAT és la pau social.  La política s'inventa perquè es dictin lleis que substitueixin la llei de la Selva. Per tant, el ciutadà renuncia a una part del producte del seu treball i l’entrega a un estat perquè ens solucioni problemes i per viure en una societat en pau. D’això se’n diu tributar o pagar impostos.

Allò que ens descobreix El cor d'Anglaterra es que, en aquesta vella Europa pretesament democràtica, l’estat no ens proporciona ni una cosa ni altra.  En comptes de solucionar-nos problemes, l’estat cada vegada ens complica més la vida amb normatives, sancions, prohibicions. (La novel.la comença amb la indignació d'un personatge pels radars-trampa que avui omplen les carreteres amb una finalitat únicament recaudatòria. Ens sona? Més endavant, un altre personatge explica com opta per vendre al mercat xinès la producció de llet de  les seves granges  ateses les dificultats burocràtiques i les mil reglamentacions que hauria d’afrontar si volgués vendre la llet al “mercat únic” de la UE.).

Pel que fa a la pau social, copiaré un paràgraf  que il.lustra a la perfecció aquests temps absurds. El personatge es refereix al Brèxit però ho podriem extrapolar a mil mogudes més de qualsevol país occidental:

“Este referèndum es infame (el Bréxit). Es el acontecimiento político más deprimente, divisorio y engañoso que he visto en mi vida. Espero no volver a vivir nada semejante”.

Deprimente, i tant.  Engañoso: molt!. Entre xarxes socials, premsa esbiaixada, trucs de tota mena, podem albirar alguna mitja veritat?  Divisorio!!!

Per acabar,  vull fer referencia a un passatge que a la novel.la, lògicament, deu ser pura  ficció, però que malauradament, a hores d’ara, ja és el pa de cada dia a la vida real:  Una de les protagonistes, una professora d’universitat, dirigeix un comentari a una alumna transexual.  Es tracta d’un comentari que no té res de particular, simplement li pregunta si li costa decidir-se a l’hora de triar un dia per fer una tutoria. Al cap d’uns dies,  descobreix atònita que ha sigut denunciada per una alumna activista radical.   La professora acaba sense feina, expedientada, amb la representant sindical que l’ha de defensar fent el mínim per no quedar pringada, amb els altres professors fent el paper de covards. És a dir, es converteix en una apestada a l'entorn laboral. Viu una experiència kafkiana, demencial.  Així i tot, ella és dels mansos, dels progres i, curiosament, encara justifica aquestes polítiques de correcció a l'àmbit universitari.  A la novel.la es produeix un moment sublim quan  l’alumna transexual  –que no té res a veure amb aquesta denúncia ni amb la posterior  campanya de desprestigi contra la professora a les xarxes però se sent culpable del que li estan fent a la seva professora– la va a visitar al seu despatx perquè  “ ...queria decirte que siento mucho lo que ha pasado. Cuando le conté a Corrie (l’activista) ... no lo hice en plan de estar destrozada ni nada por el estilo. No sabia que ella iba a convertirlo en esta locura”

Quan professora i alumna transexual s’acomiaden:

“Permanecieron así un rato. Dos personas que en otra vida podrían haber sido amigas y que ahora mantenian una distancia prudente, temerosas de abrazarse, temerosas de mostrar sus sentimientos, entumecidas e inmóviles...”

En fi, m’agradaria dir moltes més coses però no tinc temps.  De moment, avui, només mostraré una  sospita:  Quan determinats polítics populistes i determinats activistes (amb xiringuito ben pagat) s’erigeixen en pares-defensors de col.lectius desafavorits (lgtbi, dones, immigrants, etc.), com si una cosa fos conseqüència de l’altra,  els tracten d’incapaços i els converteixen    en  perpetus menors d’edat. Els embolcallen amb un coto fluix que no es altra cosa que una fastigosa teranyina. Els fan creure víctimes i els aboquen a reivindicacions no sempre raonables.  I al final algú acaba sent el cap de turc. I aquests caps de turc, aquestes altres víctimes, aquests danys col·laterals, que no importen a ningú o si importen no podem defensar perquè tenim por (la mateixa por dels professors companys d’universitat de la protagonista) un dia reaccionen, es reboten i acaben atacant a qui ells creuen culpable dels seus mals.  Atacaran al col.lectiu desafavorit, que d’aquesta manera convertiran en doblement desafavorit. Mai no culparan als autèntics responsables, als demagogs, als activistes amb xiringuito, als polítics populistes que els han enredat per guanyar vots.

NOTA:  Aquesta ressenya no fa justícia a la novel.la que, com he dit al començament, ho te tot. I critica moltes més febleses de la nostra societat que jo aquí he esmentat. A  part, pel meu gust, és una obra magnífica i alhora imprescindible per entendre els temps que estem vivint

 

 

 

viernes, 10 de julio de 2020

Localismes i mots oblidats





Quan llegeixo  un text que abusa dels localismes  se’m fa pesat. O més ben dit, se’m fa pesat si ens són mots desconeguts.  En canvi si pertanyen al meu poble o al nostre passat, llavors em fa molta gràcia.  Als que som romàntics de les llengües ens agradaria  guardar aquestes paules en  un museu, exposar-les i compartir-les amb el món. Un dia, no fa massa,  fent una passejada amb el meu germà, va deixar anar una paraula genuïnament serossana:

–Ets una poca-latxa –em va engegar. Traduït seria “Ets una poca-solta”? Més o menys.

 Estàvem fent broma, és clar.  El cas és que em va venir el riure, feia trenta anys o més que no havia sentit aquesta expressió.  Ho vam comentar i,  com si fos un joc, vam començar a recitar paraules oblidades.  Em va entristir una mica quan em va dir que molts d’aquests mots s’estaven perdent.

–Ara això no ho diu ningú. Ara els joves parlen com a TV3.

Aquell vespre vaig buscar una llibreta amb la intenció d’anar apuntant aquestes paraules serossanes (algunes suposo que pertanyen a tota la comarca) conforme m’anessin venint .... al cap?  No, al cap no.  Conforme m’anessin venint a  l’esme:  heus aquí la primera.

I les següents que vaig anar recordant i que tinc apuntades:

Aubergi  (prèssic o préssec)
Pao/ paa  ( si ho tradueixo per paio/a per mi no ve a significar el mateix)
Desustanciat/ desustanciada
Pataquilla. El que un barceloní diria “patatona”. També com a insult jocós que no sé com traduir. Per ex. Ets un pataquilla.
Tenir xurra.  Tampoc ho sé traduir. Per mi no és exactament “tenir mandra” que en serossà seria “tenir perea”.
Batuà-redeu
Regirada.  “Aquesta xica condueix el cotxe com una regirada.” Voldria dir que domina la conducció. No ho he sentit mai en masculí.
Tremendo. “Aquest xiquet és molt tremendo.” Atrevit i trapella alhora?
Ferrenyo
Colló/ collonàs.  Ho traduiríem com a “ruc i aturat”?
Xocant/ xocanta:  Com a guapet-atractiu-vistós-simpàtic-llest, tot alhora?       
          
Em resulta difícil trobar la paraula estàndard en cada cas, el significat exacte de cada mot perquè cada paraula conté un símbol molt precís, intraduïble.  

 Segurament algunes de les paraules que he esmentat no són exclusives de Seròs o el Segrià.  

Aquestes dues que cito a continuació sé del cert que no són localismes però han caigut en desús i, en canvi, jo les havia dir sentit de petita a alguna tia o a algun oncle (a Lleida en diuen padrina i padrí):

Ací.
Xèic. Recordo perfectament estar enmig d’un hort amb les amigues xorant maduixes (anar a la xorer) i la tia X (no recordo el nom) quant ens va enxampar, des de l’altra punta del bancal, cridant: Xèic!!”



miércoles, 24 de junio de 2020

L'espieta-denuncieta




Si no en teníem prou amb viure sota el jou d’allò políticament correcte i de passar-nos la vida amidant cada acte, cada frase, no fos cas que l’ofendidito de torn et saltés a la jugular, últimament s’ha desfermat el fenomen que ho acaba de rematar:  avui en dia,  molesta tot el que fa l’altre, a qui tenim constantment espiat i a qui immediatament anirem a denunciar.
Anys enrere, denunciar a l’altre, quedava lleig. Potser recordava massa els temps obscurs de la postguerra.  Però ara, és un no parar.
Tant hi fa que tu  contaminis el planeta amb tota mena de residus químics, deixalles i plàstics. Pot ser que acabis de llençar les piles del teu comandament de la tele als peus d’un arbre del parc però tant s’hi val:  acabes de llucar  per la finestra una pobra vella deixant una safateta de amb restes de menjar als gats escanyolits que malviuen entre contenidors fastigosos d’escombraries.  La iaia, és cert, sap que comet un greu delicte i se sent culpable. Ho fa d’amagat. Diposita la safateta de porexpan  sota el contenidor. Entre tota la merda escampada al terra,  llaunes de coca-cola, una cadira de plàstic coixa i ampolles d’aigua mineral buides.  

És el moment que la jove del quatre per quatre  (la que cada matí surt contra direcció per estalviar temps quan duu els nens a l’escola  -sí, aquells nens tan sensibles a les infeccions zoològiques i tan al.lergics al pèl de les mascotes que els van portar els Reis-, aquella que té la casa tan neta perquè cada dia, ella sola, contamina amb els detergents i productes químics una part irrecuperable del planeta)  fa la foto.  I la reenvia al grup de whtasapp.  I tothom se suma a la campanya d’assetjament.  I pengen cartells  (ells tenen potestat per fer-ho, són els pijos, són els amos),  prohibint alimentar gats i amenaçant de la corresponent denúncia.

I la vella, amb aquell sentiment d’inferioritat dels mansos, té un disgust, cau per l’escala i es trenca el fèmur. I els gats es moren de gana perquè ja ningú no en té cura.
Però tu continuaràs a la teva.  A més la llei t’empara. Sí, la llei t’empara perquè les Administracions necessiten calers  i qualsevol excusa és bona per tipificar infraccions administratives que serveixin per  omplir les arques a base de multes.  
Continuaràs a la teva, llençant la mascareta i els guants al terra quan surts del súper,  abandonant l’ampolla de l’aigua mineral del nen a la platja, abandonant el teu gos quan s’ha fet gran i et ratlla el parquet.  

Però que ni un gra de pinso ni un gat escanyolit es creuin al teu camí, que no t’ofenguin amb la seva presència. 
I si després, en comptes de gats, hi ha rates, no passa res. Hi ha uns productes químics molt contaminants pel medi però molt efectius contra les plagues.



jueves, 11 de junio de 2020

Je n'accuse pas mais...

El dia que hom es conciencia i decideix deixar una petxada mínima en aquest planeta generós que l'acull. El dia que hom s'adona que el fet d'haver nascut amb aparença humana no va lligat a un títol de propietat il.limitat sobre la Terra ni a cap dret d'explotació, abús i extinció d'latres espècies animals i vegetals. El dia que hom cau en el fet que les generacions futures -si és que sobrevivim com espècie- es cagaran en la puta que ens va parir.  El dia que hom gaudeix del privilegi puntual de visitar un parc natural, banyar-se en un mar envoltat de peixets o mossegar un prèssec "ecològic" i, tot seguit, recorda que per als seus avis aquesta excepció era la norma perquè tots els aliments ho eren, d'ecològics, i totes les platges eren salvatges. El dia que hom es consola: si més no el meu Mediterrani és brut i esteril però la pròxima generació hi nedarà esquivant ampolles de plàstic, tampax i guants de làtex. 
      Aquest dia, hom comença a fer coses . Una pot ser comprar fruita ecològica, a granel, en una caixa reutilitzable.  Aleshores compra pera i fa el prèssec.
      Perquè el sistema capitalista tot ho fagocita, de tot s'apropia, tot ho corromp. I el mercat del producte ecològic és això: un mercat. A més un mercat rendible, de moda.
       Però servidora, que és pot dir que té certa experiència pagesa en el currículum de la vida, arriba -optimista, ingènua i cofoia a la botiga en qüestió- i comença a repassar productes i a preguntar-se:

1. Com és possible que les POMES que arriben als vols de setembre, al cap de sis o vuit mesos presentin aquest aspecte lluent, aquesta pell tersa? No haurien d'estar ben arrugades, a hores d'ara?
2. Aquests tomàquets, tenen la pell tan dura i són igual d'asaborios que els del súper. M'esperava retomar l'olor, el sabor, la textura d'aquells temps remots.
3. Les mongetes tendres. Des de quan pateixen gegantisme?
4. Les peres. Vejam. Quan fa quaranta anys vaig treballar a la bàscula de cooperativa de Serós, pesant la fruita que portaven els pagesos, recordo que haviem d'anotar a l'alabarà "pastilla" si la pera presentava  un aspecte allargat, amb el cul estirat. Volia dir que el pagés hi havia posat una hormona per fer-la més grossa. I, natualment, aquell gènere es pagava més barat. Després de gairebé mig segle, ingènua de mi, pensava que la "pastilla" estava prohibida. Però veig que tota la pera que es troba al mercat actual presenta aquell aspecte allargat, fins i tot la que es ven com a ecològica!   Per tant, JO NO ACUSO, PERQUÈ HO DESCONEC, I NO PUC DEMOSTRAR RES. Nomès vull alertar, qüestionar, preguntar a qui tingui dades. Què està passant?
AQUÍ UNA MOSTRA  GRÀFICA DE LA DIFERÈNCIA: 

PERA BLANQUILLA,  NATURAL, AMB EL CUL ENDINS





PERA BLANQUILLA AMB "LA PASTILLA"




 
5. Un últim apunt: Sisplau pagesos, torneu al prèssic de tomata (paraguaio) antic, petitó, maduret, sabrosíssi. Aquests trossos de fusta grossots  que venen ara deuen aguantar molt més a la càmara frigorífica però són una incitació a passar de la fruita a la bolleria industrial.

sábado, 1 de julio de 2017

TOT A CENT

3er Premi Talent de Relat 

 El proppassat dimecres 15 de maig, vaig acudir a una de les millors cites que pot tenir una escriptora: la Gala d'entrega dels Premis Talent, on una servidora rebia el 3er premi en la categoria de relat.  

  


Jo sóc just la del mig, a primera fila, la de la jaqueta texana



Jo al minut 57




El lliurament de premis es va fer, ni més ni menys, que a l'emblemàtica Sala Luz de Gas de Barcelona, un espai que, curiosament, m'ha inspirat en algun dels meus relats. I com que sempre que escric m'acompanya la màgia i es produeixen sincronicitats inesperades, un dels membres del jurat ha resultat que era en Jordi Cabré, un dels meus autors preferits i ... encara més... tatxannnn... l'escultura amb la que se'ns ha guardonat  és obra de la Helena Agustí Maragall, besneta del meu poeta preferit, Joan Maragall!


Com podeu veure, és una reproducció de la Sagrada Familia de Barcelona, numerada i amb el certificat corresponent. Una peça realment preciosa. 

  Per acabar no vull menystenir la dotació econòmica, ja que aquests premis, ara per ara, en conjunt, són dels més ben dotats a Catalunya. (Ara digueu-me materialista).

Aquí us deixo l'enllaç per si us ve de gust llegir el meu relat:

 https://docs.google.com/viewerng/viewer?url=https%3A%2F%2Fpremistalent.barcelona%2Fwp-content%2Fuploads%2F2017%2F05%2F%C3%80ngels-Guil-Bieto-TOT-A-CENT.pdf


I si us fa gràcia tafanejar la resta de premiats: 

https://premistalent.barcelona/edicio-2017/

Si un pecat m'ha de condemnar



                                                             No hay texto alternativo automático disponible.

«Si un pecat m'ha de condemnar, serà la gola» exclamà Francis Bacon davant el plat de cansalada. A tot això Shakespeare afegí «Postres o  no postres, vet aquí el dilema». 

Aquest meu microrelat va obtenir el primer premi en la XXVIII Mostra Literària d'Arenys de Munt. Ara ha estat publicat, dintre d'un recull de textos premiats i, a mi, em fa il.lusió de compartir-ho en el meu humil bloc.





viernes, 9 de enero de 2015

Progres de fireta, integristes i altres ninots

A propòsit dels recents atemptats ocorreguts a França i que estan, ara mateix, trasbalsant el món, aprofito per aportar unes reflexions (que duia pensades de fa temps i que, directament, no tenen res a veure amb el cas) en aquest meu blog tan oblidat. La reflexió tracta sobre els progres de fireta, categoria a la qual de ben segur pertanyo  i de la qual seria hipòcrita amargar-me'n ara mateix.
     Nosaltres, els progres, entre d'altres quefers, solem dedicarnos a defensar diferents causes. (Quan dic "defensar" em refereixo a defensar-les des del salò de casa, això suposo que ja ho doneu per descomptat.). Ara bé, allò que resulta força curiós és que, per algun estrany motiu, hi ha nobles causes que defensem tothora i de forma apassionada mentre que n'hi ha d'altres, igual de nobles, que directament oblidem.
     Pel que fa al tema de la lluita contra la persecució religiosa i la defensa de la llibertat de culte, recordo com es denunciava, fa ja uns quants anys, la persecució de l'estat xinés cap al poble tibetà per la pràctica del budisme. Recordo perfectament la imatge del Dalai Lama ocupant planes de la premsa occidental i, fins i tot, al guapíssim Richar Gere com abanderat d'aquesta causa. Avui en dia s'està produïnt una persecució similar, segurament força més greu tant pel nombre de persones afectades com pel tipus de violència que aquestes pateixen i,  en canvi, ningú no en para esment. Em refereixo a la insuportable persecució i masacre dels coptes i d'altres minories cristianes, que s'està produint ara mateix en  diferents països de majoria musulmana, i que s'inicia a partir de la tan aplaudida des d'occident "primavera àrab" -la primavera més desastrosa de la història-. D'aquests pobres ningú no en vol saber res. Vaja, que es pot dir que ni el Papa se'n recorda d'aquests infeliços, d'aquestes comunitats que, si més no,  amb l'oncle Sadam o amb l'oncle Gadafi, com a mínim, anaven fent.
     Per què? Per què no en sabem gaire res d'aquesta persecució?  Mireu, aquí està la clau: si ets progre, guai, etc. no pots defensar a cap cristià. Perquè de tota la vida que la progressia va lligada a l'anticlericalisme; va en el pack. Vejam, si ets anticlerical, com t'ho fas per posar-te del cantó de cristians oprimits? Què pensaran de tu els teus amics? Pensaran potser que cada matí vas a missa i cada vespre passes el rosari? Quin horror, no? El cristianisme és poc glamourós, no té res a veure amb el Dalai-Lama, els caps afaitats i les túniques color safrà.
      I si no us ho creieu, en teniu una prova amb els d'Amnistia Internacional. Fins i tot un organisme admirable com aquest, tracta aquest tema amb una mena de complexe. Fixeu-vos, si no, en com s'expressen quan tracten el tema a l'Irak (podeu consultar la web): utilitzen les expressions neteja ètnica, minories. Amnistia Intenacional, relata amb aquests termes: "una oleada de limpieza étnica contra las minorías está azotando el norte de Irak"... (El estado islámico) "está llevando a cabo despreciables crímenes y ha transformado zonas rurales de Sinyar (norte) en campos de la muerte empapados en sangre en su brutal campaña para borrar todo rastro de la población no árabe y musulmana no suní" ( en realitat volen dir  "població cristiana i musulmans no sunís").  En comptes de cristià els anomenen no àrabs?  Per què, tot plegat, ho anomenen neteja ètnica quan realment es tracta és d'una persecució religiosa?