La novel.la de
Jonathan Coe El cor d’Anglaterra és un
totxo –en el sentit de llibre gruixut, no pas de pesat– perquè ho té tot. Reflexa, un per un, els
trastorns que afligeixen la nostra Europa. Aquest petit territori dividit en
regions tan pretesament diferenciades i tan iguals en el fons. La solució populista a aquests trastorns va
canviant de de nom o format en cada país. En el cas d’aquesta novel.la, ambientada
a la Gran Bretanya, la solució va ser el referèndum del Brexit. Però tant s’hi fa. En el fons és tracta de la
lluita pel poder –una lluita coartada per l’enutjós sistema democràtic–
utilitzant maneres poc o gens democràtiques.
Una de les faccions en lluita pretén fidelitzar-nos amb una construcció
complexíssima, contradictòria, repressora i censora disfressada de política
d’esquerra progressista. L’altre bàndol aprofitarà el moment que hom s’ha
convertit en víctima de les mil situacions injustes provocades per la política
dels primers i presentarà la solució a lo bèstia o, en opinió dels primers, a
la manera extrema conservadora. En el cas d’Anglaterra, com tots sabem i contra tot pronòstic, va
guanyar la segona opció.
Potser els ciutadans
ens mereixem una nova classe política, diferent als dos bàndols actuals incloent-hi
els equidistants que salten d’un bàndol a l’altre segons els convé en cada
moment. Al cap i a la fi, el fi últim de l’existència de l’ESTAT és la pau
social. La política s'inventa perquè es dictin lleis que substitueixin la llei de la Selva. Per tant, el ciutadà
renuncia a una part del producte del seu treball i l’entrega a un estat perquè
ens solucioni problemes i per viure en una societat en pau. D’això se’n diu
tributar o pagar impostos.
Allò que ens descobreix El cor d'Anglaterra es que, en
aquesta vella Europa pretesament democràtica, l’estat no ens proporciona ni una
cosa ni altra. En comptes de
solucionar-nos problemes, l’estat cada vegada ens complica més la vida amb
normatives, sancions, prohibicions. (La novel.la comença amb la indignació d'un personatge pels radars-trampa que avui omplen les carreteres amb una finalitat únicament recaudatòria. Ens sona? Més
endavant, un altre personatge explica com opta per vendre al mercat xinès la producció de llet de les seves granges ateses les dificultats burocràtiques i les mil reglamentacions que
hauria d’afrontar si volgués vendre la llet al “mercat únic” de la UE.).
Pel que fa a la
pau social, copiaré un paràgraf que il.lustra a la perfecció aquests temps
absurds. El personatge es refereix al Brèxit però ho podriem extrapolar a mil
mogudes més de qualsevol país occidental:
“Este referèndum es infame (el Bréxit). Es el
acontecimiento político más deprimente,
divisorio y engañoso que he visto en mi vida. Espero no volver a vivir nada
semejante”.
Deprimente, i tant. Engañoso: molt!. Entre xarxes
socials, premsa esbiaixada, trucs de tota mena, podem albirar alguna mitja
veritat? Divisorio!!!
Per acabar, vull fer referencia a un passatge que a la
novel.la, lògicament, deu ser pura ficció, però que malauradament, a hores d’ara, ja
és el pa de cada dia a la vida real: Una de les
protagonistes, una professora d’universitat, dirigeix un comentari a una alumna
transexual. Es tracta d’un comentari
que no té res de particular, simplement li pregunta si li costa decidir-se a l’hora de
triar un dia per fer una tutoria. Al cap d’uns dies, descobreix atònita que ha
sigut denunciada per una alumna activista radical. La professora acaba sense feina, expedientada, amb la representant sindical que l’ha de defensar fent el mínim per no quedar
pringada, amb els altres professors fent el paper de covards. És a dir, es
converteix en una apestada a l'entorn laboral. Viu una experiència kafkiana,
demencial. Així i tot, ella és dels
mansos, dels progres i, curiosament, encara justifica aquestes polítiques de correcció a l'àmbit universitari. A la novel.la es produeix un moment sublim
quan l’alumna transexual –que no té res a veure amb aquesta denúncia
ni amb la posterior campanya de desprestigi
contra la professora a les xarxes però se sent culpable del que li estan fent a
la seva professora– la va a visitar al seu despatx perquè “ ...queria
decirte que siento mucho lo que ha pasado. Cuando le conté a Corrie
(l’activista) ... no lo hice en plan de estar destrozada ni nada por el estilo.
No sabia que ella iba a convertirlo en esta locura”
Quan professora i
alumna transexual s’acomiaden:
“Permanecieron así un rato. Dos personas que en
otra vida podrían haber sido amigas y que ahora mantenian una distancia
prudente, temerosas de abrazarse, temerosas de mostrar sus sentimientos,
entumecidas e inmóviles...”
En fi,
m’agradaria dir moltes més coses però no tinc temps. De moment, avui, només mostraré una sospita:
Quan determinats polítics populistes i determinats activistes (amb
xiringuito ben pagat) s’erigeixen en pares-defensors
de col.lectius desafavorits (lgtbi, dones, immigrants, etc.), com si una cosa
fos conseqüència de l’altra, els tracten
d’incapaços i els converteixen en perpetus menors d’edat. Els embolcallen amb un
coto fluix que no es altra cosa que una fastigosa teranyina. Els fan creure
víctimes i els aboquen a reivindicacions no sempre raonables. I al final algú acaba sent el cap de turc. I
aquests caps de turc, aquestes altres víctimes, aquests danys col·laterals, que
no importen a ningú o si importen no podem defensar perquè tenim por (la mateixa
por dels professors companys d’universitat de la protagonista) un dia
reaccionen, es reboten i acaben atacant a qui ells creuen culpable dels seus
mals. Atacaran al col.lectiu desafavorit,
que d’aquesta manera convertiran en doblement desafavorit. Mai no culparan als
autèntics responsables, als demagogs, als activistes amb xiringuito, als
polítics populistes que els han enredat per guanyar vots.
NOTA: Aquesta ressenya no fa justícia a la novel.la
que, com he dit al començament, ho te tot. I critica moltes més febleses de la
nostra societat que jo aquí he esmentat. A part, pel meu gust, és una obra magnífica i
alhora imprescindible per entendre els temps que estem vivint
