sábado, 1 de julio de 2017

Si un pecat m'ha de condemnar



                                                             No hay texto alternativo automático disponible.

«Si un pecat m'ha de condemnar, serà la gola» exclamà Francis Bacon davant el plat de cansalada. A tot això Shakespeare afegí «Postres o  no postres, vet aquí el dilema». 

Aquest meu microrelat va obtenir el primer premi en la XXVIII Mostra Literària d'Arenys de Munt. Ara ha estat publicat, dintre d'un recull de textos premiats i, a mi, em fa il.lusió de compartir-ho en el meu humil bloc.





viernes, 9 de enero de 2015

Progres de fireta, integristes i altres ninots

A propòsit dels recents atemptats ocorreguts a França i que estan, ara mateix, trasbalsant el món, aprofito per aportar unes reflexions (que duia pensades de fa temps i que, directament, no tenen res a veure amb el cas) en aquest meu blog tan oblidat. La reflexió tracta sobre els progres de fireta, categoria a la qual de ben segur pertanyo  i de la qual seria hipòcrita amargar-me'n ara mateix.
     Nosaltres, els progres, entre d'altres quefers, solem dedicarnos a defensar diferents causes. (Quan dic "defensar" em refereixo a defensar-les des del salò de casa, això suposo que ja ho doneu per descomptat.). Ara bé, allò que resulta força curiós és que, per algun estrany motiu, hi ha nobles causes que defensem tothora i de forma apassionada mentre que n'hi ha d'altres, igual de nobles, que directament oblidem.
     Pel que fa al tema de la lluita contra la persecució religiosa i la defensa de la llibertat de culte, recordo com es denunciava, fa ja uns quants anys, la persecució de l'estat xinés cap al poble tibetà per la pràctica del budisme. Recordo perfectament la imatge del Dalai Lama ocupant planes de la premsa occidental i, fins i tot, al guapíssim Richar Gere com abanderat d'aquesta causa. Avui en dia s'està produïnt una persecució similar, segurament força més greu tant pel nombre de persones afectades com pel tipus de violència que aquestes pateixen i,  en canvi, ningú no en para esment. Em refereixo a la insuportable persecució i masacre dels coptes i d'altres minories cristianes, que s'està produint ara mateix en  diferents països de majoria musulmana, i que s'inicia a partir de la tan aplaudida des d'occident "primavera àrab" -la primavera més desastrosa de la història-. D'aquests pobres ningú no en vol saber res. Vaja, que es pot dir que ni el Papa se'n recorda d'aquests infeliços, d'aquestes comunitats que, si més no,  amb l'oncle Sadam o amb l'oncle Gadafi, com a mínim, anaven fent.
     Per què? Per què no en sabem gaire res d'aquesta persecució?  Mireu, aquí està la clau: si ets progre, guai, etc. no pots defensar a cap cristià. Perquè de tota la vida que la progressia va lligada a l'anticlericalisme; va en el pack. Vejam, si ets anticlerical, com t'ho fas per posar-te del cantó de cristians oprimits? Què pensaran de tu els teus amics? Pensaran potser que cada matí vas a missa i cada vespre passes el rosari? Quin horror, no? El cristianisme és poc glamourós, no té res a veure amb el Dalai-Lama, els caps afaitats i les túniques color safrà.
      I si no us ho creieu, en teniu una prova amb els d'Amnistia Internacional. Fins i tot un organisme admirable com aquest, tracta aquest tema amb una mena de complexe. Fixeu-vos, si no, en com s'expressen quan tracten el tema a l'Irak (podeu consultar la web): utilitzen les expressions neteja ètnica, minories. Amnistia Intenacional, relata amb aquests termes: "una oleada de limpieza étnica contra las minorías está azotando el norte de Irak"... (El estado islámico) "está llevando a cabo despreciables crímenes y ha transformado zonas rurales de Sinyar (norte) en campos de la muerte empapados en sangre en su brutal campaña para borrar todo rastro de la población no árabe y musulmana no suní" ( en realitat volen dir  "població cristiana i musulmans no sunís").  En comptes de cristià els anomenen no àrabs?  Per què, tot plegat, ho anomenen neteja ètnica quan realment es tracta és d'una persecució religiosa?

sábado, 13 de septiembre de 2014

PESSOA VERSUS POLÍTIC INFERIOR

La gran moguda soberanista dels darrers temps està forçant els nostres polítics a posicionar-se d'alguna manera. Aquests -polítics inferiors-  evidentment, volen mostrar la imatge que pensen que més vendrà. És a dir, no presenten un ideari polític clar  (i català) perquè el ciutadà els voti o no segons les seves preferències. Ans al contrari, ells comencen fent l'estudi de mercat per després oferir la mercadería que mes demanda preveuen que tindrà. El problema ve quan allò que reclama la gent no està tan clar i llavors assitim a l'espectacle patètic del "sí però no", "ara vinc, ara marxo" o "la puta i la ramoneta".  Tenim d'exemples, sense anar més lluny, al Duran, que va anar a la "Via" però ara no ha anat a la"V", a la Chacon que, inopinadament,  se'n va a Tarragona, i a la impertèrrita i monocord Montserrat Tura que en una tertulia de TV3, en presentar-nos el seu llibre, xerra i xerra per no dir res.

Al fil de d'aquesta reflexió, compartiré un tastet de Pessoa. Vosaltres només héu de canviar-hi la paraula "poeta" per "polític", i la paraula "sent" per "pensa". Llavors acabareu d'entendre el que us vull dir:

«El poeta superior diu el que efectivament sent, El poeta mitjà diu el que decideix sentir. El poeta inferior diu el que considera que ha de sentir»
                                                  PESSOA/ ÁLVARO DE CAMPOS, Nota a l'atzar (1935)

miércoles, 27 de agosto de 2014

Llegir Dostoievski al desert/ Llegir Dostoievski en valencià


He fet de mandatària en varies ocasions i per temes força estranys. Un cop certa persona feia un  master de Literatura comparada i, en no poder anar, aquesta persona, a classe, m'hi enviava a mi. Perquè li prengués apunts.  D'això fa uns quants anys, i tot haver oblidat gairbé tots els, obviament, interessantissims aprententages, recordo en concret dues sessions. Una amb la Nora Catelli,  i la recordo no ja perquè fos interessant, que ho va ser, sinó perquè em sorprengué quan va dir   que Rayuela s'ha de llegir als vint any i, curiosament, jo, aquest llibre, el vaig llegir als vols d'aquesta edat. L'altra classe que no oblidaré va ser la del profesor (com que ara el criticaré, no dic el seu nom) que tractava sobre (no me'n recordo)...De fet no recordo res de la classe, tret de dues coses. La primera, que era un plom. I, per aquest motiu, en una mena d'absurda venjança contra el meu mandant per la pèrdua de temps, enmig dels apunts que li prenia hi anava intercalant les poca-soltades i parides que se m'anaven acudint. L'altre record, i el més sorprenent, és que, en un moment donat, el professor aquell va dir que ell llegia Dostoievski al desert, ¡que Dostoievski s'ha de llegir al desert! Crec que el desert on ell havia llegit a l'insigne autor era el del Sahara però vet aquí que tampoc ho recordo bé. I de fet, si me n'he recordat de tot això ha sigut perquè, sense adonar-me'n, a l'hora de proveïr-me de llibres per passar l'estiu, vaig agafar El jugador en una versió valenciana. I he de dir que se m' ha fet estrany llegir com els personatges "es refan de la seua sorpresa...açó els infon ànims...i... van eixint a l'encontre de clients distingits".  Potser és que Dostoievski, a banda de llegir-se al desert, també s'ha de llegir en valencià? Li ho preguntaré a la meva amiga Clara de la biblioteca d'Arenys de Munt. A mi em sembla que sí, perquè jo he xalat, amb l'oncle Fedor, aquest estiu.
     Per acabar vull compartir uns paràgrafs sublims de El jugador, amb l'advertiment que correspon al final de la novel.la. Així doncs, si no heu llegit el llibre, no us ho mireu, pequè us revelaria, sense voler, el final:

    «Paga la pena mantenir una vegada el carácter, i jo en una hora puc canviar tot el meu destí.»

     «Vaig guanyar i, vint minuts més tard, eixia del casino amb cent setanta gulden a la butxaca. És un fet! Ves per on! Vet aquí què pot significar l'últim gulden! I què hauria sigut de mi si m'hagués acovardit aleshores, si no m'hagués atrevit a prendre una decisió?
     Demà acabarà tot!»

Treieu aquestes frases del context del joc i apliqueu-les a la vida! No són genials?

miércoles, 25 de diciembre de 2013

Imposibles tiempos para la lírica


Hoy ha muerto Germán Copini, el cantante fundador de Siniestro Total y Golpes Bajos. Hoy sus canciones seguramente estarían prohibidas. Él nos cantaba malos tiempos para la lírica, eran los años 80. Hoy no son malos sino directamente imposibles. El "aparato del poder", por llamarlo de alguna manera, distraen nuestra atención con los trucos más viejos del mundo mientras recortan nuestras libertades y nos hacen pasar por el tubo como corderitos. 
Por esto, como homenaje a este personaje, y a los aós 80 en general, antes de que lo prohíban, aprovecho para compartir con los lectores de mi blog sus canciones más...¿emblemáticas?

viernes, 6 de diciembre de 2013

MALOS TIEMPOS PARA LA AUTÉNTICA LIBERTAD


Nelson Mandela  in memoriam
Arenys de Munt,  6 de diciembre de 2013

Anoche empecé  a celebrar este puente de la Constitución ingresada de urgencias en el hospital de Mataró por culpa de un disgusto muy gordo  que un día contaré. El caso es que,  las largas esperes entre prueba y prueba, añadidas a la causa del disgusto,  me dieron  en qué pensar y he aquí mi artículo (Aprovechando que hoy se celebra el no sé cuántos aniversario de la Constitución):

Vivimos tiempos malos, cutres, insidiosos y represivos. Ciertamente  nadie  de entre quienes detentan el poder (político o mediático) pone en entredicho, ni hace por derogar, ni una pizca de los derechos y libertades fundamentales, recogidos en la Constitución. Pero luego vienen la aplicación práctica y  ¡ah! eso ya es otro tema.  ¿Qué pasa con el derecho al trabajo? ¿Y el derecho a una vivienda digna? ¿Y con el derecho, hasta hace poco garantizado, a la salud? Sin embargo, según mi parecer, eso no es lo peor porque hasta aquí el ciudadano medio es consciente de que alguna cosa falla, y que todos esos derechos son papel mojado.  En mi opinión la perversidad  máxima se da en esos casos en los que, fingiendo una  escrupulosa defensa de determinados derechos  (que la muchas veces no son tales), en realidad se están conculcando  otros hundiendo al sujeto en una penosa indefensión.  Cuando la supuesta protección de derechos no es otra cosa que un malicioso paripé en el que, en el fondo, lo único que se busca es salvar las apariencias.  Aunque sea a costa de vulnerar gravemente, pero de forma no tan evidente para la mayoría de la población,  otros derechos. La perversión consiste en emprender una acción para proteger unos supuestos derechos, que no son tales, de alguien y, en realidad, vulnerar los auténticos derechos del otro sujeto, quien irremisiblemente irá a parar al vertedero de la indefensión absoluta.

De los años ochenta  acá este fenómeno ha ido en aumento de forma preocupante y, aparentemente, nadie, ni siquiera juristas de “renombrado prestigio”  parecen  percatarse. Aunque a veces sospecho que sí, que se percatan,  pero ¿quién es el guapo dispuesto a pringarse? ¿Quién se atreve a decir que el rey va desnudo?

Cuando Zapatero   -siempre necesitado montajes para distraer a la opinión pública de sus pifias económicas-  se cargó por la cara el derecho a la presunción de inocencia en los delitos de violencia  machista ( o de género o doméstica...en fin, como se diga) pensé que los juristas serios clamarían inmediatamente al cielo. Pero no, nadie abrió la boca.  Es lógico que al ciudadano de a pie una norma así le parezca correctísima. También me puede parecer legítimo moler a palos a los asesinos de Marta del Castillo hasta conseguir que “canten”, por ejemplo.  Pero en el Estado de Derecho las regles del juego son otras. Y además son sagradas. Y cuando son difíciles de entender por el ciudadano normal y lego en Derecho, tal vez en lugar instaurarnos en  la cobardía, tendríamos que optar por mantenernos firmes y, si es necesario, abrir debates sociales serios,  que lleguen a hacer entender a la gente normal los fundamentos de este tipo de estado.

Pero parece que no, que cobardemente vamos a seguir instaurados en la comodidad. ¿Para qué vas a aguantar que te llamen machista por defender la presunción de inocencia en determinados delitos?  No, nos vamos a arriesgar a que nos llamen racistas, homófonos o fascistas, aunque sepamos que es falso y simplemente se trate de un recurso fácil  e injusto que utilizaran nuestros enemigos cuando tratamos de decir o hacer en libertad. ¿Para qué vamos a complicarnos la vida?

Lo peor es que por esta desidia, los de arriba, los poderosos, aprovechan para ir recortando día a  día nuestra libertad.

Desde los años ochenta nos estamos cargando, contentos y convencidos, el primer gran derecho , la madre de todos los derechos: LA LIBERTAD.

PD: Veo ahora mismo a Rubalcaba, Cospedal y tota la patulea haciendo declaraciones en TV sobre nuestra Constitución.  Para  los políticos actuales sólo parece existir  la parte que trata de la estructura del Estado,  es decir, su discurso se centra en cómo y cuantos intermediarios  necesitamos  para ofrecer el producto al ciudadano y de cómo se repartirán entre ellos el pastel.  Yo considero más importante el título que trata de los derechos fundamentales y las libertades públicas: derecho a la vida, a la integridad física, a la intimidad, a la dignidad, a la presunción de inocencia...

 

domingo, 1 de diciembre de 2013

Gat i escriptor: una simbiosi inevitable

Us sona aquesta foto? És Hemingway intentant escriure  amb el seu gat empremprenyant. Tota persona tenidora de bèstia consentida (especialmente gat) sap que és imposible dur una vida sense obstacles, sense esopegar a tothora amb l'animal emprenyador. La meva tasca d'escriptora  també va lligada a la càrrega del gat carregós.  Els meus gats no són excepció i, inexorablement,  me'ls trobaré ajeguts a sobre el llibre o els papers que em disposava a llegir. Quan per fi pugui esgarrapar una estona per seure daban l'ordinador, aprofitant la visita de la musa, el gat, com impulsat por un resort, per una mena d'instint felí,  no trigarà a començar a passejar-se per sobre el teclat.
 Mentrestant apareixerà un segon gat, miolant exigent davant la finestra. Si és fora, és que vol entrar. I si ja és dintre de casa, voldrà sortir per al cap de pocs minuts voler tornar a entrar.  En el millor dels casos, el gat i tu, arribareu a una entente: a canvi que ell se s'estigui quiet, el deixaràs dormir sobre la falda. Per fi gauriràs d'un temps preciós de llibertat per poder centrar-te en la feina, un temps que es perllongarà  fins que se t'adormi la cama.
Tots aquest bestials destorbs   -a banda de molts d'altres que algún dia us explicaré-  fan que la meva  tasca d'escriptora, dura per se, duríssima si comptem amb que és no-remunerada (de moment! Nostre Senyor m'escolit i em faci rica ben aviat), sigui realment meritòria.  .
Us adreço, doncs, un consell ( tot i que jo mai no l'he sabut aplicar): Preneu-vos-ho amb filosofía