VA DE CULS

 

Text no apte per a ments refinades o intel·lectes avesats a la literatura pulcra i selecta.

Els culs tenen personalitat pròpia, independent, i de vegades fins i tot antagònica a la del seu portador. “Cada qual és cada cul”, proclamava la padrina d’una meva amiga de l’adolescència, refent la dita, en una versió pel meu gust molt més encertada, del “cada qual és cadascú”. Realment és així, el pandero és l’altra cara de la moneda, la nostra cara oculta. Tot i que els darrers anys, aquest siti normalment amagat, se’ns ha anat descobrint, especialment a piscines i platges, on han proliferat els culs a l’aire. Parlem, és clar, de culs femenins, que són en realitat els més expressius i dignes de ser exposats, llevat d’alguna excepció. Ja aviso per endavant que aquest escrit no pretén la reprovació puritana encoberta –per a això ja tenim els neo-inquisidors falsament progressistes– i encara menys pretén semblar el sinofós envejoset d’una sexagenària –servidora–  que encara gràcies que trobi bikinis de la seva talla.  Aquí només constato un fet objectiu. Un fet en el qual, segurament degut a la gran sobreexposició de culs imposat per la moda dels últims temps, no havíem caigut. I aquest fet és que despullar les natges és com despullar l’ànima. Sigui bo o dolent, això de despullar-la, cosa que ara no sabria dir. La realitat es que els culs parlen i, el més bo del cas, el més extraordinari de tot, és que la seva propietària ignora el que diuen per una simple raó antropomètrica. N’hi ha de totes formes i volums, res més democràtic en aquest sentit. N’hi ha d’escarransits, de mesurats i d’exorbitants. N’hi ha d’elegantíssims com el de la meravellosa Mireille Darc  a la mítica escena de Le Grand Blond avec une chaussure noire (1972) però també n’hi ha de barroers a l’estil Pepe Gotera. Els elegants es fan admirar i els garrulos ens fan riure. Els escanyolits poden semblar tristos i lànguids, de vegades severs o, segons com, fins i tot intel·lectuals. Els grossos, en canvi, són expansius i més alegres, i de vegades indolents. A la platja, els més joves saltironegen jugant a vòlei i alguns, potser fa un moment, han estat asseguts a la guingueta, a la mateixa cadira de plàstic que tu ara ocupes mentre et prens la coca-cola. Aleshores és inevitable pensar en allò que no volies pensar, perquè va contra l’estètica i la higiene i contra tot: si se’n separen les galtes, d’aquell cul, tal com Moisés va fer amb el Mar Roig, allà al mig hi trobaríem el forat, l’ull, la ullera*, el centre de tot l’eufèmic. I si, tal com també sentenciava  la padrina de la meva amiga, cap dels forats del cos humà expulsa res d’agradable, el forat del cul, afegiria jo, s’endú la palma d’aquestes expulsions. En qualsevol cas, si algun dia la convenció social arribés a imposar  –a causa d’una moda,  un cataclisme climàtic o pel mateix esdevenir natural de la història–, que la gent anés amb la cara tapada i el cul a l’aire, estic convençudíssima que ens reconeixeríem igual de bé els uns als altres, perquè tots els culs, estàtics o dinàmics, parlen per sí sols.

 

 

*En castellà els finolis diuen en singular el pantalón o la gafa, i  la plebs emprem el plural i el mateix passa en català. Sap greu però ullera, si més no els que hem tingut padrina de poble, sabem què vol dir una altra cosa. I ara aprofito aquest escrit per reclamar, a qui correspongui, que al DIEC que s’exclogui l’accepció primigènia d’ullera i quedi reduïda a la de  l’ús popular, sinònim d’anus. Aquest és el meu clam pel decòrum lèxic, De la mateixa manera que avui ja ningú no diria catxar per referir-se a donar la mà, que és el significat original de la paraula.  Sisplau, no diguem ullera en comptes d’ulleres per fer-nos els fins, tal com fem amb els pantalons.

La Guerra dels Tres Diumenges

 

Corria la Festa Major del 76, curiosament, ara me n'adono, encara no feia un any que Franco era mort. Però em sembla que aleshores ja ningú no se'n recordava. El jovent estava viu i se sentia lliure.  I els xics i xiques de Seròs s’aplegaven a la penya Angelina i en altres penyes de noms originals. Els temps tot d’una esdevenien moderns.  

El Moto Club Seròs, per aquelles dates,  organitzava una impressionant concentració que trasbalsava l'odre de tot plegat en el bon sentit i que emplenava el poble motards de tota Europa. Ja aviso per endavant que el que ara relataré és allò que jo recordo, que potser no és realment el que va succeir perquè ja sabem que la memòria personal és rebel i infidel. Per això mateix, qualsevol esmena o dada afegida serà benvinguda.

A part de la concentració de motos, en el transcurs d’aquella Festa Major, el Moto Club també  va celebrar una competició de Trial a la serra del costat de les piscines, amb un èxit rotund de públic local. Però aquella competició tenia un punt anecdòtic, que podia semblar sense importància, i era que, argüint  que es presentaven fora de termini, s’havia negat la inscripció a un grup de joves de La Granja d’Escarp. El cas és que l’espectacle, com he dit, va ser un èxit i, com es pot apreciar a les fotos, els participants serossans van guanyar força premis.  Un xicot en concret, Fèlix  —que a sobre era un dels guapos oficials de les contrades—, es va endur la copa del primer premi. I aquest copa, després, es va deixar exposada al bar de l’Asturià, imagino que junt amb els altres premis, per poder ser contemplada  per parroquians i veïns del poble. La cosa, però, no acabaria aquí. Els xavals de la Granja es veu que no s’havien pres bé aquella exclusió a participar, o potser no s’havien cregut l’explicació que se’ls havia donat per vedar-los l’inscripció  —allò que estaven fora de termini—. O potser simplement es va tractar d’una bretoladeta juvenil de les de tota la vida. El cas és que la copa de Fèlix va desaparèixer del bar de l’Asturià i l’autoria d’aquesta desaparició se’ls va atribuir a ells sens cap gènere de dubte. Ara no sabria dir si se’ls va culpar directament perquè van arrabassar la copa sense contemplacions, davant de tothom, o si ningú ho va veure realment i se’ls va atribuir un robatori sense proves. Això va succeir a l'albada d’un diumenge de festa major, a una hora que el poble estava desert i gairebé tothom era a retiro. I dic gairebé, perquè, a part de la copa, també es van  assaltar i destrossar penyes i en una d’aquestes penyes, un serossà que s’hi havia quedat a dormir, va guipar des d’un amagatall com es pixaven al bidó de sangria.  

El diumenge següent, aquest grup de joves granjolins va acudir a la discoteca Baix Segre de Seròs. Com sempre, com cada diumenge. Com si res. Però aleshores els  serossans, que potser ja els esperaven, els van demanar explicacions sobre els fets a la manera expeditiva d’aquella època. Els altres va respondre de la mateixa manera expeditiva i la discoteca es va transformar, en un tres i no res, en un saloon de pel·lícula de l’Oeste. Tamborets i tauletes volaven i les punyades anaven descarregant contra un i altre bàndol. En resum, emprant la terminologia de l’època: la basca es va hostiar.  D’altra banda, hostiar-se en discoteques era habitual en aquells temps, jo diria que arreu del món, però aquesta vegada hi havia un petit problema: els de La Granja estaven en inferioritat numèrica. I això suposava una injustícia que clamava una reparació.

Aquesta reparació va arribar el tercer diumenge. (Aquesta guerra estava bé perquè només es lliurava en diumenge. Entre setmana, la gent podia fer vida normal, anar a treballar, etc.). Era primera hora de la tarda, jo tenia tretze anys acabats de fer i en aquell moment em trobava casualment mirant per la finestra de casa. Casa meva, per qui no em coneix, era una de les Cases Noves i es trobava al carrer paral·lel de la discoteca on la setmana abans havia tingut l'ocasió de presenciar la baralla de l'oeste.  El cas es que jo em trobo asseguda mirant a través de la finestra i tot d’una veig com del capdamunt del carrer apareix un estol, o millor dit, una autèntica manifestació de granjolins. No sabria dir quanta gent hi havia, però diré que, al llarg de la meva vida, he presenciat manifestacions molt menys nombroses. Aquella munió de persones anaven caminant plegats, a mode de manifestació silenciosa, i em va semblar que ni ells mateixos sabien exactament què havien de fer.  Al cap de no res, sense saber com, descobreixo que, enfrontada a aquesta manifestació, de la banda contrària del carrer, comença a aparèixer gent de Seròs. La memòria en aquest sentit em falla, però per força devien ser, tants uns com altres, homes (en el sentit tradicional del terme) però potser hi havia alguna dona. Això ara tant se val.  El que compta és que, en el moment que els caps d’una i altra manifestació van quedar encarats, potser a mig metre de distància, el silenci es va fer absolut. D’aquells silencis densos que hom pot tocar. D’aquells silencis que es podrien modelar i on un instint ancestral ens hi deixaria pintar la paraula perill.  I alhora, totdéu immòbil com estàtues, cosa que encara acollonia més. Això, aquesta mena d’aturada espai-temporal, uns davant dels altres, quiets i muts, es va perllongar potser uns segons de rellotge però a mi em van semblar hores. Fins que, de sobte, l’espurna: la primera punyada. Ja podeu imaginar la continuació. Exacte: Oeste elevat al quadrat.  

Sempre he pensat que l’amor i el treball tot ho curen. I el cert és que, com que hi havia serossans que treballaven a La Granja, hi festejaven o hi tenien amics i coneguts, i viceversa, aquell episodi que semblava qui sap què, al final va quedar en no res. Com ha de ser.

En fi, eren uns altres temps, potser més expeditius però també menys hipòcrites. Tinc entès que en èpoques encara més remotes la rivalitat havia estat amb Aitona i a la Festa Major fèiem pagar l’entrada al ball segons l’accent amb que es pronunciés la paraula “grava”. Però aquesta és una altra història, de la qual jo ja no n'he estat testimoni directe.

 

DE LITERATURA SELECTA, BAZOFIA EXCEDENTE Y GEMEBUNDOS EN GENERAL

 

Estos últimos años ha surgido una moda en forma de queja (la queja es el signo de estos tiempos) por un supuesto exceso de escritores. Se argumenta que nunca antes se había escrito tanto y (por ende) tanta bazofia. Este tipo de afirmaciones no sé si se sustentan en algún dato positivo o si alguien se ha dedicado a contabilizarlo de alguna manera. Pero basta con revolver nuestros desvanes o con rebuscar por librerías de viejo para descubrir las ingentes cantidades de literatura de segunda y de folletín publicadas en el pasado.  Porque no, no todo lo que leían nuestros abuelos era Proust.  Nuestros abuelos  —los que podían y sabían leer— leían a Lewis Wallace pero también disfrutaban con novelitas de 0,50 céntimos absolutamente respetables por dos motivos:  porque son el resultado de un trabajo y porque, en su momento, satisficieron a sus lectores.

Por lo demás, cuando alguien emite una queja es porque hay algo que, como mínimo, siente que le perjudica. En el caso de los quejosos de la profusión literaria, nos podríamos preguntar si acaso lo son porque se ven obligados a leer esta bazofia excedente.  Se trataría, por supuesto, de una pregunta absurda, ya que ningún gemebundo está obligado a leer nada que no quiera. No, ellos, los gemebundos, más que de un perjuicio personal y directo, se lamentan de un supuesto daño a la buena literatura (así, en abstracto). Como si la existencia de los textos baratos la empobreciera. O, aún peor, como la presencia de éstos resultara una especie de agravio para aquella. Este fenómeno me resulta extremadamente curioso. Sobre todo me llama la atención que este lamento a la prodigalidad se centre siempre y exclusivamente en la literatura: “Hoy todo el mundo quiere ser escritor” o “Hay más escritores que lectores”, se suele decir. Sin embargo nadie se queja por el cultivo intensivo y masificado de cualquier otro arte. Nunca he oído “Hoy todo quisqui pinta cuadros” aunque encontremos pintores exponiendo hasta en mercadillos callejeros. Ni tampoco “Todo dios se dedica a la música, todo dios es cantante”, aunque en cada parroquia se monte un grupo coral. ¿Alguien sería capaz de sugerir que sólo tiene derecho a empuñar el pincel quien sea digno de acabar exponiendo en el Prado? ¿Todos los que juegan a fútbol ficharán para el Barça? ¿Todos los que bailan salsa acabarán en el Bolshói?  Si la música puede cobijar a miles de reguetoneros que nada tienen que ver con Mozart ¿a qué viene esa exquisitez con los escritores?  

URGEN RESPUESTAS. ANÍMESE A DARLA, SI LA TIENE.

EL COR ÉS UN CAÇADOR SOLITARI de Carson McCullers

Si només tingués un mot per parlar d'aquest llibre, aquest  seria solitud. L'isolament més àrid és constant i present en tots els personatges que coprotagonitzen aquesta obra mestra del gòtic americà sudista. Fins i tot els que poden sentir-se acompanyats perquè tenen una família , com ara el doctor Copeland, reneguen d'aquesta companyia perquè la seva, més que física, és una solitud intel.lectual, que prové de la incomprensió dels seus ideals i de la seva lluita.  

 L'autora, Carson McCullers té una biografia fascinant i escriu aquesta obra, aparentment el retrat  d'una petita ciutat industrial del Sud dels Estats Units, al 1940.  La novel.la, al lector actual, d'entrada li pot evocar les imatges de tantes pel.lícules americanes de l'època.  Gran casalots de famílies que les passen magres i es veuen obligats a tenir rellogats, la quitxalla que pispa xiclets en el bar decadent, la minyona negra, la dona abandonada per un marit penques i obsedida a presentar a concursos de bellesa a la seva nena.  L'ambientació i el context, a mi personalment, m'ha fet pensar en Matar un rossinyol, el film clàssic basat en una novel.la del mateix gènere.

Però el mèrit de la novel.la és com, a partir d'aquest marc i d'aquests personatges, ens descobreix les grans qüestions politico-socials que marquen els dies previs a la Segona Guerra Mundial.  Com aquests personatges contemplen de lluny l'ascens del nazisme a Europa. La impotència del negre doctor Copeland en veure la situació dels negres ("La història del meu poble serà comparada amb la interminable història dels jueus, només que serà més sagnant i més violenta").   El roig Jake, un obrer alcohòlic amb consciència de classe  ("Almenys una tercera part dels habitants del Sud viuen i moren no pas millor que els més pobres pagerols de qualsevol Estat feixista europeu"). Aquests dos personatges comparteixen la impotència en no aconseguir motivar, ni tan sols fer entendre, el seu missatge (La veritat) als altres oprimits com ells. Ans al contrari, sense anar més lluny, els companys de feina de Jake, a qui ell ha volgut adoctrinar el blasmen per l'esquena ("Si hi ha alguna cosa que odiï més que un negre, és un roig").   El savi Singer, un sord-mut que els "escolta" a tots i, malgrat al pròpia soledat, acaba exercint de taula de salvació de la resta. La seva habitació és el refugi on fa cap aquesta colla de "solitaris". Entre d'altres la petita Mick, l'adolescent filla dels seus dispesers. 

Escrita a 1940, hi descobrim un moment històric curiós, molt treballat, en aquesta novel.la. D'una banda el personatge Jake que beu de la lluita obrera i de les revolucions socials que sacsejaren el començament del segle XX ( tot allò que donà lloc a la revolució russa  i que als Estats Units s'acabarà diluint amb la persecució macartista).  En aquest sentit, són uns continuadors de l'antic pensament filosòfic marxista, tot i que rebutgen Stalin i, en cert sentit, tiren més cap a l'anarquisme. 

 D'altra banda, el doctor Copeland és un avançat als seus temps. Ell, i els qui foren com ell,  amb vint anys d'antelació, qüestionaran racionalment i filosòficament  el fet de la segregació racial, s'hi rebel·laran. El negre doctor reclamarà la el dret a la igualtat i, sobretot, a la dignitat.  És a dir,  d'alguna manera és un predecessor dels moviments pels drets civils dels anys 60 representats per  Luther King. 

En ambdós casos, tanmateix, tan la lluita del doctor Copeland com la de l'obrer Jake acaben xocant amb la servil, inculta  indolent, espècie humana.    

Ressenya a part es mereix un personatge que he obviat deliberadament: la Mick. L'adolescent com tots els adolescents, incorrecta, eixerida, entremaliada i plena de grans esperances. La seva història i la del seu germanet són tan colpidores que remouen l'ànima. De fet són els personatges centrals de l'obra i en certa manera el fil conductor. Les seves peripècies ens situen en el moment històric: "Mick s'havia acabat el pa de blat de moro. Mirà al seu volt per veure què podia fer. Harry Minowitz era al porxo de casa seva assegut a la barana, amb el diari a la mà. Mick s'alegrà de veure'l . Per fer broma aixecà un braç i li cridà: -Heil!  Però Harry no estava per aquesta mena de bromes. Entrà a la casa i tancà la porta." (Després de llegir aquest paràgraf descobrim  que Harry és un nen jueu a qui Mick, fent una broma, ha ferit sense voler, en fer la salutació nazi).  En tot cas, no aprofundiré més en el personatge de la Mick perquè la seva història té tal entrellat i tanta substància i resulta tan colpidora que em temo que, si insisteixo, inevitablement en faré spoiler. 

I per acabar. Si en comptes del únic mot solitud, que esmentava al començament, per resumir aquesta novel·la, en pogués emprar dos, hi afegiria decepció. Aquesta, sens dubte, és la història de les grans decepcions. 

FAVÀRITX d’Elisenda Puig i Salvador. Voliana Edicions (2023)

 

FAVÀRITX d’Elisenda Puig i Salvador.  Voliana Edicions (2023)

L’illa, el far, el cercle

 «Què vol dir Favàritx?»,  és la primera cosa que se’m va acudir preguntar quan l’autora m’esmentà el títol del seu nou llibre.  «És el nom d’un far de l’illa de Menorca», va respondre. I jo de seguida vaig recordar la seva primera novel.la, Maremar. En efecte, a Favàritx, l’escriptora Elisenda Puig persevera en el paisatge mediterrani, reprèn aquella atmosfera marina que tan bé sap evocar i es capbussa en la Mediterrània com a bona marinera que és i amant de l’aigua salada —com les llàgrimes —, l’aigua redemptora d’antigues culpes. Una Mediterrània, per descomptat, enigmàtica que aquesta vegada alberga una ampolleta misteriosa amb un missatge a l’interior. A Favàritx, a través dels itineraris menorquins del protagonista, el lector pot arribar a sentir la brisa en el rostre i la salabror als llavis del perpetu paisatge marí.

Al llarg del llibre, entrellaçats en la trama, hi suren un misteri i la culpa del protagonista, en Quer. Misteri i culpa lliguen el fil que enxamparà un lector impacient per esbrinar el final, a través d’una estructura narrativa particular, amb salts temporals. D’una banda,  la veu d’en Quer, en primera persona, que afronta el retorn a l’illa que guarda el seu trauma. D’altra banda, la Savina, un personatge gens secundari, més aviat la coprotagonista d’aquesta història, que se’ns presenta amb un trajecte vital i una història personals lligats a en Quer, però també independents.

La novel.la, igual que el seu protagonista, “volta l’illa, de far en far”. En una estructura rodona, es busca el tancament d’un cercle, la superació d’un trauma. En Quer va “pujant graons d’una escala en espiral.”, tot cercant el guariment de la culpa. Durant aquest procés, la Savina, i altres amics, esdevenen personatges imprescindibles que aporten nous enfocaments als fets causants de l’aflicció d’en Quer,  que afegeixen cares al prisma i contribueixen al desenllaç del misteri.

En general, Favàritx juga amb la simbologia de manera subtil i dibuixa personatges entranyables com la fascinant figura de l’àvia Ricarda. Lògicament, també alberga personatges mesquins, però que, malgrat tot, no seran jutjats. I tot plegat, per mitjà de l’estil deliciós de l’autora. Un estil refinat, sense afectació. I amb el lèxic ric i genuí, sense interferències, de qui conrea la Llengua amb cura. Favàritx és, sens dubte, una obra rodona.

 

LA MERIENDA de Júlia Costa. Stonberg Editorial (2022)

 

            LA MERIENDA de Júlia Costa. Stonberg Editorial (2022)

La ficció literària actual ens té acostumats a determinats estereotips. Quan el  personatge és un persona gran, encara més si es tracta d’una dona, se sol projectar en el text amb certa reverencia i solemnitat. Sovintegen les dones grans marcades per algun episodi del passat  —dramàtic però superat—  i ara convertides en aquella mare o iaia perfecta, amorosa i exemplar. Una dona, d’altra banda, molt interessant, gens trivial. La mare o àvia extraordinària que tots voldríem tenir. En aquest sentit, La Merienda és una novel·la que traeix l’estereotip, desballestant aquesta imatge tòpica gràcies a unes protagonistes que no, no són exactament les progenitores que voldríem tenir.  Perquè... a qui és que li agradaria que una antiga prostituta barata figurés entre els seus familiars més directes?

 El cas és que tres personatges de la novel·la, tres velles ingènues, molt humanes i però gens líriques, un bon dia reben l’oportunitat, com deia Warhol, de gaudir dels seus minutes of fame en el mitjà per excel·lència per a aquestes ocasions, un show televisiu anomenat La Merienda. Les dones tindran l’oportunitat de contar la seva vida i ho faran encantades, encara que impliqui confessar que les penalitats de la postguerra les van dur a exercir la prostitució de baix preu. Les velles canten a la tele conduïdes per la inefable presentadora Mariví Cantavieja —intel·ligent, atractiva, ambiciosa, endollada—   en el transcurs d’un programa, d’una merienda del mes d’agost.

La novel·la arrenca en el moment que la jubilada Teresita Andreu decideix participar en el show televisiu i acabarà el dia que, per fi, assisteix al programa, que s’emet en directe, on confessarà seu passat poc virtuós acompanyada de dues participants més amb les quals protagonitzarà una escena apoteòsica i tronxant.  Entremig, a la novel.la, es descabdellen altres històries d’altres personatges, tots lligats, directa o indirectament pel programa televisiu.   És durant tot aquest procés, que se’ns permet conèixer de prop aquestes dones velles, com viuen el seu vulgar dia a dia però també com enfronten el declivi de la vida. Aleshores les descobrim tan corrents, tan reals, tan de barri, que tot i el passat secret que amaguen (o potser precisament per això) que comencen a pensar que potser sí, que per què no, podrien ser la nostra mare o la nostra iaia. Perquè una humanitat molt real traspua del seu procedir agosarat, irreflexiu i divertit.    

La Merienda, en complicitat amb els seus personatges, defuig la correcció política i, al llarg d’aquesta història hilarant, es bandegen eufemismes sense estalviar, si cal, algun mot malsonant.  La veu narradora no tracta les protagonistes de “dones grans”, sinó directament de “velles”.  De “viejas”, en realitat, perquè el llibre és en castellà i “vieja”, en castellà, sembla que encara soni pitjor.  (Avui en dia, en la nostra societat eufemística, dir «viejo» és tabú. Mostra d’això és que és un mot prohibíssim per les normes d’estil dels manuals de Geriatria.)

I pel que fa a l’escenari, no podia ser un altre que la Barcelona contemporània,  on trescaran amb les seves cuites tots els personatges, alguns molt representatius dels últims temps, com la presentadora del programa  —la Cantavieja— i d’altres periodistes, alguns que han assolit l’èxit i d’altres que ho intenten.  O el vell amant/mentor/padrí de la Cantavieja, una figura a l’ordre del dia. Aquesta Barcelona cosmopolita, i els seus habitants diguem-ne burgesos, serveix de contrapunt a la Barcelona de l’exprostituta Teresita i el Kevin, el seu net. Una Barcelona de barri pobre habitat majoritàriament per immigrants. Un barri de pas, transitori per tothom —els immigrants, abans andalusos, ara estrangers, acaben prosperant i desertant a indrets més benestants— llevat de  les jubilades d’extracció humil com la Teresita, que s’hi queden com una fulla perenne en un paisatge caduc.

 

 

 

                                               Les persones i les idees

Resulta curiosa la manera com l’esser humà —dotat d’un instint de supervivència similar a la resta de les espècies— entoma un conflicte. Com més a la vora li esclata, com més propera és la disputa,  més passional és tornà l’humà. Més irracional, menys pràctic. L’humà arriba a l’extrem  d’assumir el sacrifici de la pròpia vida o de la dels essers estimats només per defensar la llinda d’un bancal de terra. O uns ideals polítics.  

Quan ens arriben noticies de conflictes bèl·lics en terres llunyanes  —ara mateix al món les causes és resumeixen en dues, fronteres o religió— i assistim impotents a les desfetes, l’horror, el crim i la barbàrie, és inevitable que pensem en solucions fàcils i senzilles. No podem entendre el perquè aquests desgraciats no són capaços de cedir una mica.  ¿Per què no arriben a un acord? Segur que si poguéssim, els diríem: «Eh tu, partiu la frontera per aquí i per aquí. » O també els diriem: «Mira, noi, que cadascú pregui al déu que vulgui. Y aquí paz y después gloria».

Tanmateix, conforme el conflicte se’ns atansa geogràficament, la presa de posició enrocada esdevé inevitable.  Arribats a cert punt de proximitat, bandegem persones i el que compta ja només són les idees... Excepte si ets una persona singular, és a dir, l’excepció digna de protagonitzar una novel.la de GRAHAM GREENE.  I per això mateix, a El nostre home a l’Havana, en Wormold (un espia fals i maldestre però còmicament agosarat de la Cuba pre revolucionària dels anys cinquanta) ens confessa: «Si almenys el podia matar, el mataria per una raó clara. Mataria per demostra que no podeu matar sense ser mort al vostre torn. No mataria pel meu país, no mataria per capitalisme o comunisme o democràcia social o seguretat social... ¿de qui, la seguretat social?  Mataria Carter perquè ell ha mort Hasselbacher. Una rivalitat familiar hauria estat més bona raó per a l’assassinat que no el patriotisme o la preferència per un sistema econòmic sobre un altre. Si estimo o odio, estimo i odio com a individu. No seré el 599200/5 de la guerra global de ningú».

 

Una altra inclinació humana en temps de conflicte és l’alineament amb els bons (els bons segons el nostre entendre). Qui són els bons? És ben fàcil: els qui combreguen, fil per randa, amb les nostres idees. Indefectiblement, els altres, els que pensen diferent es converteixen en els dolents. El problema és que la vida és més complicada que un western i que, si repassem la història, sovint trobem homes bons encisats per idees nefastes i autèntics malparits enarborant grans ideals. El protagonista de L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent (JULIA COSTA, Ed. Stonberg) se n’adona quan «va començar a entendre que, més enllà de les grans proclames hi havia les persones, individuals i irrepetibles i que mentre les grans idees es podien malmetre quan les posava en pràctica un imbècil, trobar-se algú convincent i honrat que defensés coses amb les quals no es combregava gens fins i tot podia generar fidelitats contra natura».

No cal dir que, servidora, en aquest aspecte, coincideix amb els personatges d’aquests llibres. Perquè, si altra cosa no, la ficció supera (filosòficament parlant) la trista realitat.