LA MORT DE L'ALTRE. De Teresa Ibars. Comanegra (2025)

 

Amb aquesta, la seva prosa, acurada i elegant, esquitxada d'uns localismes que ella té cura de mantenir  —tal com ha preservat els paisatges, costums, ritus i sobretot persones que conformen la seva identitat aitonenca (o tabolla!)—, Teresa Ibars continua la línia empresa en el seu anterior Atles de l'oblit. En aquest nou llibre, tanmateix, el seu atles ens mostrarà directament la mort. La mort de l'altre  —perquè com diu la Teresa, la mort sempre és d'altri— i en tota la seva gamma, de la pèrdua de l'ésser més proper de tots, el seu company de vida, a la del jove estranger desconegut. I de la mateixa manera, harmonitzant forma i fons, ens torna a meravellar amb un estil particular que, de tant en tant i de sobte, raneja la cosa poètica. I, encara és més, en fer-ho, la Ibars es converteix en una dona antiga, o millor dit, intemporal, que amortalla la mort triant en cada cas el vestit més adequat, i ho fa amb la mateixa reverència i absoluta cura, però també amb la diligència i resolució de les dones del passat      —sa mare mateixa n'era una—, que amortallaven difunts propers. 

Com si es tractés d'una auca de finituds, en cada casella de La mort de l'altre, s'hi esgrana una pèrdua i també la manera com l'autora percep aquesta pèrdua, sempre de manera diferent, i se'ns descobreix un aprenentatge vital  —paradoxalment vital—. En un cara a cara serè i delicat, farem cabal de com cada desaparició, ja no tant sols implica un adéu individual, sinó una modificació sense remissió del nostre escenari, del decorat que fins aleshores ens ha acompanyat. Però sobretot, aquest llibre ens ofereix una reflexió reconfortant,  una autèntica reconciliació amb aquest punt final que, al capdavall, és simplement llei de vida.

Des de la primera pàgina, he de confessar que m'ha sorprès la valentia per part de l'autora en rememorar  moments dolorosos i abordar  allò, el que en la nostra societat sembla que ha esdevingut tabú. Aquesta ha estat la primera sorpresa però no l'única, tanmateix. Perquè sobretot, allò que m'ha frapat de debò ha estat una altra manifestació de valentia: la valentia extrema de denudar-se en públic i quedar així, exposada per sempre, a través de la lletra impresa. S'ha de tenir un gran fe en el lector i un ànim generosíssim  de compartir per a un procedir com aquest. 

I, per acabar, no vull deixar d'esmentar una última cosa que m'admira profundament d'aquesta  xiqueta de cal Felibet (potser m'admira tant perquè els fills d'emigrants, com jo, no ho sabem viure així)  que és l'arrelament profund al seu territori/origen.  Ja de ben jove, de tan arrelada, sembla que a la Teresa l'havia preocupat acabar descasant eternament en cementiris forasters. Aquí vaig recordar a C.J. Cela quan, en una entrevista televisiva, deixava dit que volia ser enterrat a la seva Iria Flavia natal, i no a Madrid, perquè què fa un mort entre desconeguts?

En resum, per tot això i molt més, La mort de l'altre situa de nou la Teresa Ibars en la llista dels imperdibles.