Corria la Festa Major del 76, curiosament, ara me n'adono, encara no feia un any que Franco era mort. Però em sembla que aleshores ja ningú no se'n recordava. El jovent estava viu i se sentia lliure. I els xics i xiques de Seròs s’aplegaven a la penya Angelina i en altres penyes de noms originals. Els temps tot d’una esdevenien moderns.
El
Moto Club Seròs, per aquelles dates, organitzava una impressionant concentració que trasbalsava l'odre de tot plegat en el bon sentit i que emplenava el poble motards de tota Europa. Ja aviso per endavant que el que ara relataré és
allò que jo recordo, que potser no és realment el que va succeir perquè ja
sabem que la memòria personal és rebel i infidel. Per això mateix, qualsevol esmena o dada afegida serà benvinguda.
A part de la concentració de motos, en el transcurs d’aquella Festa Major, el Moto Club també va celebrar una competició de Trial a la serra del costat de les piscines, amb un èxit rotund de públic local. Però aquella competició tenia un punt anecdòtic, que podia semblar sense importància, i era que, argüint que es presentaven fora de termini, s’havia negat la inscripció a un grup de joves de La Granja d’Escarp. El cas és que l’espectacle, com he dit, va ser un èxit i, com es pot apreciar a les fotos, els participants serossans van guanyar força premis. Un xicot en concret, Fèlix —que a sobre era un dels guapos oficials de les contrades—, es va endur la copa del primer premi. I aquest copa, després, es va deixar exposada al bar de l’Asturià, imagino que junt amb els altres premis, per poder ser contemplada per parroquians i veïns del poble. La cosa, però, no acabaria aquí. Els xavals de la Granja es veu que no s’havien pres bé aquella exclusió a participar, o potser no s’havien cregut l’explicació que se’ls havia donat per vedar-los l’inscripció —allò que estaven fora de termini—. O potser simplement es va tractar d’una bretoladeta juvenil de les de tota la vida. El cas és que la copa de Fèlix va desaparèixer del bar de l’Asturià i l’autoria d’aquesta desaparició se’ls va atribuir a ells sens cap gènere de dubte. Ara no sabria dir si se’ls va culpar directament perquè van arrabassar la copa sense contemplacions, davant de tothom, o si ningú ho va veure realment i se’ls va atribuir un robatori sense proves. Això va succeir a l'albada d’un diumenge de festa major, a una hora que el poble estava desert i gairebé tothom era a retiro. I dic gairebé, perquè, a part de la copa, també es van assaltar i destrossar penyes i en una d’aquestes penyes, un serossà que s’hi havia quedat a dormir, va guipar des d’un amagatall com es pixaven al bidó de sangria.
El diumenge següent, aquest grup de joves granjolins va acudir a la discoteca Baix Segre
de Seròs. Com sempre, com cada diumenge. Com si res. Però aleshores els serossans, que potser ja els esperaven, els van demanar explicacions sobre els fets a la
manera expeditiva d’aquella època. Els altres va respondre de la mateixa manera expeditiva i la discoteca es va transformar, en un tres i no res, en un saloon de pel·lícula de l’Oeste. Tamborets
i tauletes volaven i les punyades anaven descarregant contra un i altre bàndol. En
resum, emprant la terminologia de l’època: la basca es va hostiar. D’altra banda, hostiar-se en discoteques era
habitual en aquells temps, jo diria que arreu del món, però aquesta vegada hi
havia un petit problema: els de La Granja estaven en inferioritat numèrica. I
això suposava una injustícia que clamava una reparació.
Aquesta reparació va
arribar el tercer diumenge. (Aquesta guerra estava bé perquè només es lliurava
en diumenge. Entre setmana, la gent podia fer vida normal, anar a treballar,
etc.). Era primera hora de la tarda, jo tenia
tretze anys acabats de fer i en aquell moment em trobava casualment mirant per
la finestra de casa. Casa meva, per qui no em coneix, era una de les Cases Noves i es trobava al carrer paral·lel de la discoteca
on la setmana abans havia tingut l'ocasió de presenciar la baralla de l'oeste. El cas es que jo em trobo asseguda mirant a través de la finestra i tot d’una veig com del
capdamunt del carrer apareix un estol, o millor dit, una autèntica manifestació de granjolins. No
sabria dir quanta gent hi havia, però diré que, al llarg de la meva vida, he presenciat
manifestacions molt menys nombroses. Aquella munió de persones anaven caminant
plegats, a mode de manifestació silenciosa, i em va semblar que ni ells
mateixos sabien exactament què havien de fer. Al cap de no res, sense saber com, descobreixo
que, enfrontada a aquesta manifestació, de la banda contrària del carrer, comença a aparèixer gent de Seròs. La
memòria en aquest sentit em falla, però per força devien ser, tants uns com
altres, homes (en el sentit tradicional del terme) però potser hi havia alguna dona. Això ara tant se val. El que compta és que, en el moment que els caps d’una i altra
manifestació van quedar encarats, potser a mig metre de distància, el silenci es
va fer absolut. D’aquells silencis densos que hom pot tocar. D’aquells silencis
que es podrien modelar i on un instint ancestral ens hi deixaria pintar la
paraula perill. I alhora, totdéu immòbil
com estàtues, cosa que encara acollonia més. Això, aquesta mena d’aturada espai-temporal, uns davant dels altres, quiets i muts, es va perllongar
potser uns segons de rellotge però a mi em van semblar hores. Fins que, de sobte, l’espurna:
la primera punyada. Ja podeu imaginar la continuació. Exacte: Oeste elevat al quadrat.
Sempre he pensat que l’amor
i el treball tot ho curen. I el cert és que, com que hi havia serossans que treballaven
a La Granja, hi festejaven o hi tenien amics i coneguts, i viceversa, aquell episodi que semblava qui sap què, al final va quedar en no res. Com ha de ser.
En fi, eren uns altres
temps, potser més expeditius però també menys hipòcrites. Tinc entès que
en èpoques encara més remotes la rivalitat havia estat amb Aitona i a la Festa Major fèiem
pagar l’entrada al ball segons l’accent amb que es pronunciés la paraula “grava”.
Però aquesta és una altra història, de la qual jo ja no n'he estat testimoni directe.
