Els temps antics eren més divertits

Dels anys 80 ençà s'ha produit, arreu del  món, un fenòmen de tal magnitud que resulta paradoxal que hagi passat inadvertit. Es tracta d'una autèntica revolució que jo atribueixo, potser simplificant massa, a la proliferació dels llibres d'autoajuda. El gran canvi és que la gent d'avui en dia es mostra, sempre i a tothora, feliç.
    Fixeu-vos hi doncs. Escolteu les converses. A la feina, als supermercats, a les reds socials. Tothom riu, està content. Es mostren sempre positius front les múltiples adversitats de la vida,   perquè ells s'han llegit El secreto o alguna cosa semblant. I si no ho han llegit directament, algú els n'ha fet cinc cèntims, i amb això ja en tindran prou, certament, per captar la nova filosofía de vida, que tampoc no és tan complicada d'entendre.
     Perdoneu però aquesta nova societat, estúpidament feliç, es un avorriment i un conyàs.
     En altre temps, el ser humà, normalment era infeliç i es passava la major part del temps planyent-se. Quan ensopegaves amb qualsevol conegut era d'esperar que es queixés d'alguna aspecte de la seva vida. Antigament els fills feien patir, les sogres eren unes bruixes manefles, els marits ni te cuento, la vida era dura i tot era una merda en general. Ara no! Només cal aguaitar al Facebook, on veureu que tot són flors i violes, on tothom penja fotos de moments feliços i ningú no escaneja, posem per cas, la darrera factura de la reparació del cotxe o el saldo creditor del compte de La Caixa.     
     Ara centrem-nos en el jovent. En els anys 80 Loquillo feia: "Siempre con problemas/ mujer fatal". En general, els joves d'abans teniem problemes i patiem a dojo, és a dir, viviem intensament. No pas com els d'ara, que viuen superficialment, sumits en l'alegria babaua, víctimes de l'adoctrimament optimista.
     Servidora, i aquest és el drama, en el momento present, sense ni adornar-me'n, he acabat fet igual que la resta! En fer-me gran, he pujat al carro de la Nova Era. Tant i com n'havia arribat a plorar i gemegar, en altre temps. Tant atabalar els amics, perquè la vida no sabia viure-la si no era queixant-me. He de reconeixer que de jove era, sens dubte, una persona molt més interessant.