DE LITERATURA SELECTA, BAZOFIA EXCEDENTE Y GEMEBUNDOS EN GENERAL

 

Estos últimos años ha surgido una moda en forma de queja (la queja es el signo de estos tiempos) por un supuesto exceso de escritores. Se argumenta que nunca antes se había escrito tanto y (por ende) tanta bazofia. Este tipo de afirmaciones no sé si se sustentan en algún dato positivo o si alguien se ha dedicado a contabilizarlo de alguna manera. Pero basta con revolver nuestros desvanes o con rebuscar por librerías de viejo para descubrir las ingentes cantidades de literatura de segunda y de folletín publicadas en el pasado.  Porque no, no todo lo que leían nuestros abuelos era Proust.  Nuestros abuelos  —los que podían y sabían leer— leían a Lewis Wallace pero también disfrutaban con novelitas de 0,50 céntimos absolutamente respetables por dos motivos:  porque son el resultado de un trabajo y porque, en su momento, satisficieron a sus lectores.

Por lo demás, cuando alguien emite una queja es porque hay algo que, como mínimo, siente que le perjudica. En el caso de los quejosos de la profusión literaria, nos podríamos preguntar si acaso lo son porque se ven obligados a leer esta bazofia excedente.  Se trataría, por supuesto, de una pregunta absurda, ya que ningún gemebundo está obligado a leer nada que no quiera. No, ellos, los gemebundos, más que de un perjuicio personal y directo, se lamentan de un supuesto daño a la buena literatura (así, en abstracto). Como si la existencia de los textos baratos la empobreciera. O, aún peor, como la presencia de éstos resultara una especie de agravio para aquella. Este fenómeno me resulta extremadamente curioso. Sobre todo me llama la atención que este lamento a la prodigalidad se centre siempre y exclusivamente en la literatura: “Hoy todo el mundo quiere ser escritor” o “Hay más escritores que lectores”, se suele decir. Sin embargo nadie se queja por el cultivo intensivo y masificado de cualquier otro arte. Nunca he oído “Hoy todo quisqui pinta cuadros” aunque encontremos pintores exponiendo hasta en mercadillos callejeros. Ni tampoco “Todo dios se dedica a la música, todo dios es cantante”, aunque en cada parroquia se monte un grupo coral. ¿Alguien sería capaz de sugerir que sólo tiene derecho a empuñar el pincel quien sea digno de acabar exponiendo en el Prado? ¿Todos los que juegan a fútbol ficharán para el Barça? ¿Todos los que bailan salsa acabarán en el Bolshói?  Si la música puede cobijar a miles de reguetoneros que nada tienen que ver con Mozart ¿a qué viene esa exquisitez con los escritores?  

URGEN RESPUESTAS. ANÍMESE A DARLA, SI LA TIENE.

EL COR ÉS UN CAÇADOR SOLITARI de Carson McCullers

Si només tingués un mot per parlar d'aquest llibre, aquest  seria solitud. L'isolament més àrid és constant i present en tots els personatges que coprotagonitzen aquesta obra mestra del gòtic americà sudista. Fins i tot els que poden sentir-se acompanyats perquè tenen una família , com ara el doctor Copeland, reneguen d'aquesta companyia perquè la seva, més que física, és una solitud intel.lectual, que prové de la incomprensió dels seus ideals i de la seva lluita.  

 L'autora, Carson McCullers té una biografia fascinant i escriu aquesta obra, aparentment el retrat  d'una petita ciutat industrial del Sud dels Estats Units, al 1940.  La novel.la, al lector actual, d'entrada li pot evocar les imatges de tantes pel.lícules americanes de l'època.  Gran casalots de famílies que les passen magres i es veuen obligats a tenir rellogats, la quitxalla que pispa xiclets en el bar decadent, la minyona negra, la dona abandonada per un marit penques i obsedida a presentar a concursos de bellesa a la seva nena.  L'ambientació i el context, a mi personalment, m'ha fet pensar en Matar un rossinyol, el film clàssic basat en una novel.la del mateix gènere.

Però el mèrit de la novel.la és com, a partir d'aquest marc i d'aquests personatges, ens descobreix les grans qüestions politico-socials que marquen els dies previs a la Segona Guerra Mundial.  Com aquests personatges contemplen de lluny l'ascens del nazisme a Europa. La impotència del negre doctor Copeland en veure la situació dels negres ("La història del meu poble serà comparada amb la interminable història dels jueus, només que serà més sagnant i més violenta").   El roig Jake, un obrer alcohòlic amb consciència de classe  ("Almenys una tercera part dels habitants del Sud viuen i moren no pas millor que els més pobres pagerols de qualsevol Estat feixista europeu"). Aquests dos personatges comparteixen la impotència en no aconseguir motivar, ni tan sols fer entendre, el seu missatge (La veritat) als altres oprimits com ells. Ans al contrari, sense anar més lluny, els companys de feina de Jake, a qui ell ha volgut adoctrinar el blasmen per l'esquena ("Si hi ha alguna cosa que odiï més que un negre, és un roig").   El savi Singer, un sord-mut que els "escolta" a tots i, malgrat al pròpia soledat, acaba exercint de taula de salvació de la resta. La seva habitació és el refugi on fa cap aquesta colla de "solitaris". Entre d'altres la petita Mick, l'adolescent filla dels seus dispesers. 

Escrita a 1940, hi descobrim un moment històric curiós, molt treballat, en aquesta novel.la. D'una banda el personatge Jake que beu de la lluita obrera i de les revolucions socials que sacsejaren el començament del segle XX ( tot allò que donà lloc a la revolució russa  i que als Estats Units s'acabarà diluint amb la persecució macartista).  En aquest sentit, són uns continuadors de l'antic pensament filosòfic marxista, tot i que rebutgen Stalin i, en cert sentit, tiren més cap a l'anarquisme. 

 D'altra banda, el doctor Copeland és un avançat als seus temps. Ell, i els qui foren com ell,  amb vint anys d'antelació, qüestionaran racionalment i filosòficament  el fet de la segregació racial, s'hi rebel·laran. El negre doctor reclamarà la el dret a la igualtat i, sobretot, a la dignitat.  És a dir,  d'alguna manera és un predecessor dels moviments pels drets civils dels anys 60 representats per  Luther King. 

En ambdós casos, tanmateix, tan la lluita del doctor Copeland com la de l'obrer Jake acaben xocant amb la servil, inculta  indolent, espècie humana.    

Ressenya a part es mereix un personatge que he obviat deliberadament: la Mick. L'adolescent com tots els adolescents, incorrecta, eixerida, entremaliada i plena de grans esperances. La seva història i la del seu germanet són tan colpidores que remouen l'ànima. De fet són els personatges centrals de l'obra i en certa manera el fil conductor. Les seves peripècies ens situen en el moment històric: "Mick s'havia acabat el pa de blat de moro. Mirà al seu volt per veure què podia fer. Harry Minowitz era al porxo de casa seva assegut a la barana, amb el diari a la mà. Mick s'alegrà de veure'l . Per fer broma aixecà un braç i li cridà: -Heil!  Però Harry no estava per aquesta mena de bromes. Entrà a la casa i tancà la porta." (Després de llegir aquest paràgraf descobrim  que Harry és un nen jueu a qui Mick, fent una broma, ha ferit sense voler, en fer la salutació nazi).  En tot cas, no aprofundiré més en el personatge de la Mick perquè la seva història té tal entrellat i tanta substància i resulta tan colpidora que em temo que, si insisteixo, inevitablement en faré spoiler. 

I per acabar. Si en comptes del únic mot solitud, que esmentava al començament, per resumir aquesta novel·la, en pogués emprar dos, hi afegiria decepció. Aquesta, sens dubte, és la història de les grans decepcions. 

FAVÀRITX d’Elisenda Puig i Salvador. Voliana Edicions (2023)

 

FAVÀRITX d’Elisenda Puig i Salvador.  Voliana Edicions (2023)

L’illa, el far, el cercle

 «Què vol dir Favàritx?»,  és la primera cosa que se’m va acudir preguntar quan l’autora m’esmentà el títol del seu nou llibre.  «És el nom d’un far de l’illa de Menorca», va respondre. I jo de seguida vaig recordar la seva primera novel.la, Maremar. En efecte, a Favàritx, l’escriptora Elisenda Puig persevera en el paisatge mediterrani, reprèn aquella atmosfera marina que tan bé sap evocar i es capbussa en la Mediterrània com a bona marinera que és i amant de l’aigua salada —com les llàgrimes —, l’aigua redemptora d’antigues culpes. Una Mediterrània, per descomptat, enigmàtica que aquesta vegada alberga una ampolleta misteriosa amb un missatge a l’interior. A Favàritx, a través dels itineraris menorquins del protagonista, el lector pot arribar a sentir la brisa en el rostre i la salabror als llavis del perpetu paisatge marí.

Al llarg del llibre, entrellaçats en la trama, hi suren un misteri i la culpa del protagonista, en Quer. Misteri i culpa lliguen el fil que enxamparà un lector impacient per esbrinar el final, a través d’una estructura narrativa particular, amb salts temporals. D’una banda,  la veu d’en Quer, en primera persona, que afronta el retorn a l’illa que guarda el seu trauma. D’altra banda, la Savina, un personatge gens secundari, més aviat la coprotagonista d’aquesta història, que se’ns presenta amb un trajecte vital i una història personals lligats a en Quer, però també independents.

La novel.la, igual que el seu protagonista, “volta l’illa, de far en far”. En una estructura rodona, es busca el tancament d’un cercle, la superació d’un trauma. En Quer va “pujant graons d’una escala en espiral.”, tot cercant el guariment de la culpa. Durant aquest procés, la Savina, i altres amics, esdevenen personatges imprescindibles que aporten nous enfocaments als fets causants de l’aflicció d’en Quer,  que afegeixen cares al prisma i contribueixen al desenllaç del misteri.

En general, Favàritx juga amb la simbologia de manera subtil i dibuixa personatges entranyables com la fascinant figura de l’àvia Ricarda. Lògicament, també alberga personatges mesquins, però que, malgrat tot, no seran jutjats. I tot plegat, per mitjà de l’estil deliciós de l’autora. Un estil refinat, sense afectació. I amb el lèxic ric i genuí, sense interferències, de qui conrea la Llengua amb cura. Favàritx és, sens dubte, una obra rodona.

 

LA MERIENDA de Júlia Costa. Stonberg Editorial (2022)

 

            LA MERIENDA de Júlia Costa. Stonberg Editorial (2022)

La ficció literària actual ens té acostumats a determinats estereotips. Quan el  personatge és un persona gran, encara més si es tracta d’una dona, se sol projectar en el text amb certa reverencia i solemnitat. Sovintegen les dones grans marcades per algun episodi del passat  —dramàtic però superat—  i ara convertides en aquella mare o iaia perfecta, amorosa i exemplar. Una dona, d’altra banda, molt interessant, gens trivial. La mare o àvia extraordinària que tots voldríem tenir. En aquest sentit, La Merienda és una novel·la que traeix l’estereotip, desballestant aquesta imatge tòpica gràcies a unes protagonistes que no, no són exactament les progenitores que voldríem tenir.  Perquè... a qui és que li agradaria que una antiga prostituta barata figurés entre els seus familiars més directes?

 El cas és que tres personatges de la novel·la, tres velles ingènues, molt humanes i però gens líriques, un bon dia reben l’oportunitat, com deia Warhol, de gaudir dels seus minutes of fame en el mitjà per excel·lència per a aquestes ocasions, un show televisiu anomenat La Merienda. Les dones tindran l’oportunitat de contar la seva vida i ho faran encantades, encara que impliqui confessar que les penalitats de la postguerra les van dur a exercir la prostitució de baix preu. Les velles canten a la tele conduïdes per la inefable presentadora Mariví Cantavieja —intel·ligent, atractiva, ambiciosa, endollada—   en el transcurs d’un programa, d’una merienda del mes d’agost.

La novel·la arrenca en el moment que la jubilada Teresita Andreu decideix participar en el show televisiu i acabarà el dia que, per fi, assisteix al programa, que s’emet en directe, on confessarà seu passat poc virtuós acompanyada de dues participants més amb les quals protagonitzarà una escena apoteòsica i tronxant.  Entremig, a la novel.la, es descabdellen altres històries d’altres personatges, tots lligats, directa o indirectament pel programa televisiu.   És durant tot aquest procés, que se’ns permet conèixer de prop aquestes dones velles, com viuen el seu vulgar dia a dia però també com enfronten el declivi de la vida. Aleshores les descobrim tan corrents, tan reals, tan de barri, que tot i el passat secret que amaguen (o potser precisament per això) que comencen a pensar que potser sí, que per què no, podrien ser la nostra mare o la nostra iaia. Perquè una humanitat molt real traspua del seu procedir agosarat, irreflexiu i divertit.    

La Merienda, en complicitat amb els seus personatges, defuig la correcció política i, al llarg d’aquesta història hilarant, es bandegen eufemismes sense estalviar, si cal, algun mot malsonant.  La veu narradora no tracta les protagonistes de “dones grans”, sinó directament de “velles”.  De “viejas”, en realitat, perquè el llibre és en castellà i “vieja”, en castellà, sembla que encara soni pitjor.  (Avui en dia, en la nostra societat eufemística, dir «viejo» és tabú. Mostra d’això és que és un mot prohibíssim per les normes d’estil dels manuals de Geriatria.)

I pel que fa a l’escenari, no podia ser un altre que la Barcelona contemporània,  on trescaran amb les seves cuites tots els personatges, alguns molt representatius dels últims temps, com la presentadora del programa  —la Cantavieja— i d’altres periodistes, alguns que han assolit l’èxit i d’altres que ho intenten.  O el vell amant/mentor/padrí de la Cantavieja, una figura a l’ordre del dia. Aquesta Barcelona cosmopolita, i els seus habitants diguem-ne burgesos, serveix de contrapunt a la Barcelona de l’exprostituta Teresita i el Kevin, el seu net. Una Barcelona de barri pobre habitat majoritàriament per immigrants. Un barri de pas, transitori per tothom —els immigrants, abans andalusos, ara estrangers, acaben prosperant i desertant a indrets més benestants— llevat de  les jubilades d’extracció humil com la Teresita, que s’hi queden com una fulla perenne en un paisatge caduc.

 

 

 

                                               Les persones i les idees

Resulta curiosa la manera com l’esser humà —dotat d’un instint de supervivència similar a la resta de les espècies— entoma un conflicte. Com més a la vora li esclata, com més propera és la disputa,  més passional és tornà l’humà. Més irracional, menys pràctic. L’humà arriba a l’extrem  d’assumir el sacrifici de la pròpia vida o de la dels essers estimats només per defensar la llinda d’un bancal de terra. O uns ideals polítics.  

Quan ens arriben noticies de conflictes bèl·lics en terres llunyanes  —ara mateix al món les causes és resumeixen en dues, fronteres o religió— i assistim impotents a les desfetes, l’horror, el crim i la barbàrie, és inevitable que pensem en solucions fàcils i senzilles. No podem entendre el perquè aquests desgraciats no són capaços de cedir una mica.  ¿Per què no arriben a un acord? Segur que si poguéssim, els diríem: «Eh tu, partiu la frontera per aquí i per aquí. » O també els diriem: «Mira, noi, que cadascú pregui al déu que vulgui. Y aquí paz y después gloria».

Tanmateix, conforme el conflicte se’ns atansa geogràficament, la presa de posició enrocada esdevé inevitable.  Arribats a cert punt de proximitat, bandegem persones i el que compta ja només són les idees... Excepte si ets una persona singular, és a dir, l’excepció digna de protagonitzar una novel.la de GRAHAM GREENE.  I per això mateix, a El nostre home a l’Havana, en Wormold (un espia fals i maldestre però còmicament agosarat de la Cuba pre revolucionària dels anys cinquanta) ens confessa: «Si almenys el podia matar, el mataria per una raó clara. Mataria per demostra que no podeu matar sense ser mort al vostre torn. No mataria pel meu país, no mataria per capitalisme o comunisme o democràcia social o seguretat social... ¿de qui, la seguretat social?  Mataria Carter perquè ell ha mort Hasselbacher. Una rivalitat familiar hauria estat més bona raó per a l’assassinat que no el patriotisme o la preferència per un sistema econòmic sobre un altre. Si estimo o odio, estimo i odio com a individu. No seré el 599200/5 de la guerra global de ningú».

 

Una altra inclinació humana en temps de conflicte és l’alineament amb els bons (els bons segons el nostre entendre). Qui són els bons? És ben fàcil: els qui combreguen, fil per randa, amb les nostres idees. Indefectiblement, els altres, els que pensen diferent es converteixen en els dolents. El problema és que la vida és més complicada que un western i que, si repassem la història, sovint trobem homes bons encisats per idees nefastes i autèntics malparits enarborant grans ideals. El protagonista de L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent (JULIA COSTA, Ed. Stonberg) se n’adona quan «va començar a entendre que, més enllà de les grans proclames hi havia les persones, individuals i irrepetibles i que mentre les grans idees es podien malmetre quan les posava en pràctica un imbècil, trobar-se algú convincent i honrat que defensés coses amb les quals no es combregava gens fins i tot podia generar fidelitats contra natura».

No cal dir que, servidora, en aquest aspecte, coincideix amb els personatges d’aquests llibres. Perquè, si altra cosa no, la ficció supera (filosòficament parlant) la trista realitat.  

Literary criticism d'en Joan Curbet

 

Tinc l'honor de compartir tot seguit la crítica que l'escriptor i poeta Joan Curbet  ha fet de La torna, el relat que enceta Datura Stramonium.  Joan, gràcies per aquest obsequi!

 

Literary criticism

La torna (Datura Stramonium i altres relats)

 

 Primer de tot: la situació i com l´has enganxada. La mèdium i la seva client que no té fre ni mesura i que està ja addicta als consells que li puguin arribar dels més enllà. L'´allargament infinit de la sessió, en la qual la tensió va pujant i l´stress de la mèdium arriba al límit. És una situació molt reconeixible i efectiva: que sigui una mèdium, o un astròleg, o un psicòleg o un psiquiatra, la situació valdria igual, perquè el que compta és com elabores la tensió i com l´encontre es va tornant insuportable.

       Segon, el costumisme. Per mi aquesta és la fortalesa més gran del conte. Poses  les dues protagonistes en un intercanvi on es veuen les seves costums, les expressions que fan servir en el dia a dia, la seva quotidianitat sovint absurda. Els cortinatges ja vinguts a menys, l´olor d´encens per a la preparació escènica de la mèdium, la dependència del mòbil i a recerca del “xute” emocional que té la clienta. Fins i tot el preu que li cobra per tal que tot surti a compte, amb 10 euros menys per a poder dir que li fa una tarifa “d´amiga”…Es revela un dia a dia fet de rituals consoladors i d´una certa buidor de fons. Totes dues protagonistes estan insatisfetes, de maneres molt diferents. Amb aquesta mena de detalls, he rigut força.

       Després, la idea del tren i de la seva marxa. Aquesta és una imatge que és molt tradicional i que s´ha fet servir molt, però tu has sabut jugar-hi amb molta prudència: al mateix temps és un tren que ha de marxar poca estona després de la sessió, i que es perdrà a causa d´aquesta, i és també el tren, o els molts trens, que es van perdent a la vida, l´un rere l´altre fins que es tem que el proper podrà ser ja l´últim.   

       I sobretot el final: en tres trams, un en el qual la noia s´ adona que està en un cercle viciós que no s´acaba mai, un altre en el qual se n´adona que és un somni o malson, un “estat paradoxal”, i un altre en el qual l´”estat paradoxal” s´identifica amb la pròpia vida i ella pensa en aquell tren que va marxar ja fa temps, la cita determinant amb la germana que no va arribar a tenir lloc. Aquí al final, però, el tren pot ser també molts trens que ja se n´han anat. Afegeixo una crítica que crec que és necessària: encara que és evident que la situació està allargada per a esdevenir un malson, crec que igualment al conte li sobren unes dues pàgines de conversa entre les dues protagonistes. Tot i això, aquest és l´únic defecte real que li he trobat.

 

Carpe diumenge, dona

 

Quan era petita, el cap de setmana es reduïa a un sol dia, el diumenge. Al matí t’endiumenjaves -valga la redundància-, anaves a missa i després, els més afortunats, feien un vermut més o menys rumbós. A l’hora de dinar, hi havia pollastre rostit o cargols amb allioli. Havent dinat començava la verdadera gresca: la sessió doble al cine o el ball animat per una orquestra de debó.  

Avui, 7 de març, diumenge, surto a fer un vol pel poble cap a les sis de la tarda. Encara és de dia però els carrers ja són deserts. Ni una ànima. Ara que m’hi fixo, fa molts anys que les tardes de diumenge no s’aprofiten, han quedat desateses. S’han convertit en hores desdenyades d’ençà que el cap de setmana s’ha anat dilatant de tal manera que per a molts ja s’engega el divendres a migdia.  

Tot passejant, observo els llums que es comencen a encendre darrera les finestres.  Intento distingir mobles i siluetes entre els estors i començo a imaginar les escenes. Només veig dones. Les dones que cuinen i preparen les carmanyoles de menjar per a tota la setmana, les que dobleguen i guarden en motxilles els uniformes  de bàsquet dels nens, les que redacten llistes de tasques pendents, alguna fa comandes per internet. També veig les dones que ja ronden certa edat, aquestes és possible que encara facin per recuperar-se dels tràfecs de la setmana, estirades panxa enlaire en un sofà protegit per un borràs. Tot i així els seus caparrons no descansen, estan repassant mentalment obligacions que les mares no van tenir. Són obligacions inevitablement posposades –“procrastinació” en diuen ara-  i que ja no es veuen en cor d’afrontar: una mica de natació per estar en forma, tallar-se els cabells per fer una mica de goig, renovar el pintallavis gastat. I quines ganes d’arribar a l’edat aquella inimputable,  quan per fi se’ns perdona l’arruga i el malfaixat.

Feliç dia de la dona (treballadora)

(Foto: Hedy Lamarr)