Ja he començat a captar

Ahir, dilluns, a les 10,45 pm, vaig començar a enviar la meva novel.la a diferents editorials ( de fet a totes de les que n'he aconseguit l'adreça electrónica). Cap resposta de moment. Espero trobar algún editor amb ganes de fer-se ric de debó perquè la meva novel.la, i ara me n'adono, és una mescla de Últmas tardes con Teresa i Crepúsculo. És a dir: ho té tot.

Canviant de tema, penso que escriure en un blog que no llegeix ningú, tal com faig jo ara mateix, no deixa de ser una acció original. Aprofitaré, doncs per continuar parlant de Josep Pla. Vejam, insisteixo, la qüestió és ¿per què s'han amagat tan curosament les fotos d'en Pla quan era jove? ¿Potser els lletraferits escarransits d'avui en dia han organitzat alguna mena de complot per evitar comparacions? Sí, potser ningú més pensa com jo, però pel meu gust Pla era un tio bo.


Mi-te'l que guapo!      

 

Ara inclouré uns paràgrafs del Quadern gris que són calcats a allò que hauria pogut ser el meu diari de joventut perquè em passava exactament el mateix.  Per començar, en aquest primer paràgraf, és el que més m'ha sobtat. Es veu que Pla va estudia la mateixa tediosa i odiosa carrera que servidora. Coincideix amb mi en:  

"Hauria, és evident, d'estudiar, de repassar els llibres de text, per treure'm de sobre aquesta pesada carrerad'advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d'aquesta classe de llibres la curiositat se'm tanca amb pany i clau. "

Més endavant verbalitza una sensació que he tingut durant una pila d'anys, fins que no m'he començat a fer vella,  en què he sigut una noctàmbula empedernida:
"De vegades sento que no seré mai un home de matí. Cada dia és menor la meva curiositat per aquestes hores del dia. Quan m’hi llevo i surto de casa tinc la impressió de trencar les oracions de la gent, de molestar-la, per dir-ho ràpid. Al matí la gent té feina, va aquefereda, fa el seu comerç i les seves diligències i no vol ser destorbada. Al matí, personalment, no tinc res a fer –res a fer en les coses que la gent sol fer al matí. La meva presència matinal entre els altres és una interferència empipadora, desagradable i sobrera. Per això aquestes hores em semblen els moments del dia més inútils, més desproveïts de sentit i de finalitat, més negligibles. És molt possible que em llevi tard tota la vida per delicadesa, per no posar bastons a les rodes, per no trencar les oracions de l’altra gent."

Genial el jove Pla, oi?

 

 

L'oncle Pla de la boina

Avui em retrataré com a dona poc llegida. És igual, seré sincera: Mai no havia llegit Pla. Perquè em feia por i mandra. L'única cosa que en sabia d'ell era que s'autodefinia com "un pagés". Certament, les històries que puguin escriure els pagesos, vells i amb boina no em criden gens. Però vet aquí que, fent neteja i remenant golfes, m'he trobat un Quadern gris que, per pur avorriment en no tenir cap altra lectura a l'abast, vaig començar-me a llegar. Quina sorpresa, el jove Pla!
     Per començar, sense tenir a veure amb la seva literatura, vull reivindicar la imatge del Pla jove. Per què n'he buscat fotos per internet, us preguntareu. Doncs perquè de seguida, en començar-lo a llegir, ja vaig intuir que de jove havia de ser per força un paio atractiu. Res a veure amb allò que jo m'imaginava: el llegeixo i me'l imagino aquella mena d'homes malotes, tan irresistibles per a les dones. D'aquells homes que ens fan patir, és a dir, dels que ens agraden.

Penseu que són fotos fetes als any 20!!!

He venido a hablar de mi libro

Sóc dispersa i xerrameca, i suposo que és per això que, en comptes d'escriure sobre la meva novel·la, he acabat fent servir el blog per escriure el primer que em passa pel cap. Tot s'ha de dir, un blog acaba essent el lloc ideal per dir la teva, per col·locar totes aquelles "cartes al director" que hom envía als diaris i que aquests mai acaben publicant perquè han ocupat llur preuadíssim espai en cartes d'altres lector, al teu parer absurdes, que tracten de les caques de gos a les voreres i temes semblants.  

Avui sí, parlaré de la novel.la. Només una mica, però. Avui vull, simplement, respondre la interpel.lació d'en Joan Salvador de l'altre dia, i explicar de què va la novel.la. Joan: La novel.la en essència és una senzilla hitòria d'amor. No hi manquen els bells ideals inabastables, les modestes revolucions quotidianes, els personatges petit-fariseus i les grans decepcions. En tens prou, amb aquest resum, per atiar-te a llegir-la?

RICS, POBRES I DEGRADACIÓ MEDIAMBIENTAL

Que el món estigui dividit entre rics i pobres ja m’està bé. Però, per la mort de Déu! que no ni hagin tants-tants de rics!  Perquè contra més persones riques  poblin el planeta, més consum superflu i en conseqüència més degradació mediambiental. I és que esser ric sense vanar-se’n no té sentit, alhora que l’única manera que tenen ells per vanar-se’n es acumular bens de consum, despilfarrar i contaminar desaforadament. Sense anar més lluny, fas una passejada per la costa i tot són barcos: una plaga de contaminants i oliosos barcos de recreo. I sí, ja ho és de bonic admirar un paisatge marítim i albirar de tant en tant alguna barqueta llunyana, la del pescador o la del ric de tota la vida. Però aquesta invasió dels darrers temps, de nou-riquisme vanitós i contaminant, incívic, inculte, hortera, amb nul.la consciencia ecològica, és l’autèntic problema del planeta. I l’única manera ( vull dir dintre del marc legal) de lluitar-hi seria bombardejar-los amb impostos que gravessin el luxe i la contaminació. És a dir, que si vols barquet al Port Balís, noi, paga’ns a la resta de ciutadans per empastifar-nos la costa. Pagueu nois. I pagueu tant que només pugueu quedar-vos, al planeta dels bitllaires, els quatre rics de veritat.

Todos tenemos un pasado: el día que Lucía Etxebarria se picó conmigo por culpa de un niño llamado Fernandito

Corría el año 2008 y los de La Vanguardia dominical regalaban unas plumas Montblanc que a mí, sinceramente,  me hacían mucha ilusión. Sólo tenías que conseguir que publicaran de una forma "destacada" tu carta al director ( Actualmente regalan una pluma mucho menos glamourosa

).  Empecé a hojear la revista que tenía en las manos y allí que me encontré un artículo de Lucía E., sobre síndromes de hijos de padres separados etc. Es decir, sobre un tema que a mi ni me iba ni me venía, porque no era madre ni tenía intención de serlo. Así y todo, el artículo me pareció atacable y por consiguiente utilizable para conseguir la pluma.
     Ya adelanto que, aunque publicaron mi carta, la pluma, se la dieron a otro. Y eso ya me lo esperaba. Lo que para nada esperaba era que Lucía se picase con mi opinión chorra y que me replicara en su siguiente artículo.
      Intentaré adjuntar los artículos y la carta ( A ver si me sale, que soy novata en lo del blog).

Els temps antics eren més divertits

Dels anys 80 ençà s'ha produit, arreu del  món, un fenòmen de tal magnitud que resulta paradoxal que hagi passat inadvertit. Es tracta d'una autèntica revolució que jo atribueixo, potser simplificant massa, a la proliferació dels llibres d'autoajuda. El gran canvi és que la gent d'avui en dia es mostra, sempre i a tothora, feliç.
    Fixeu-vos hi doncs. Escolteu les converses. A la feina, als supermercats, a les reds socials. Tothom riu, està content. Es mostren sempre positius front les múltiples adversitats de la vida,   perquè ells s'han llegit El secreto o alguna cosa semblant. I si no ho han llegit directament, algú els n'ha fet cinc cèntims, i amb això ja en tindran prou, certament, per captar la nova filosofía de vida, que tampoc no és tan complicada d'entendre.
     Perdoneu però aquesta nova societat, estúpidament feliç, es un avorriment i un conyàs.
     En altre temps, el ser humà, normalment era infeliç i es passava la major part del temps planyent-se. Quan ensopegaves amb qualsevol conegut era d'esperar que es queixés d'alguna aspecte de la seva vida. Antigament els fills feien patir, les sogres eren unes bruixes manefles, els marits ni te cuento, la vida era dura i tot era una merda en general. Ara no! Només cal aguaitar al Facebook, on veureu que tot són flors i violes, on tothom penja fotos de moments feliços i ningú no escaneja, posem per cas, la darrera factura de la reparació del cotxe o el saldo creditor del compte de La Caixa.     
     Ara centrem-nos en el jovent. En els anys 80 Loquillo feia: "Siempre con problemas/ mujer fatal". En general, els joves d'abans teniem problemes i patiem a dojo, és a dir, viviem intensament. No pas com els d'ara, que viuen superficialment, sumits en l'alegria babaua, víctimes de l'adoctrimament optimista.
     Servidora, i aquest és el drama, en el momento present, sense ni adornar-me'n, he acabat fet igual que la resta! En fer-me gran, he pujat al carro de la Nova Era. Tant i com n'havia arribat a plorar i gemegar, en altre temps. Tant atabalar els amics, perquè la vida no sabia viure-la si no era queixant-me. He de reconeixer que de jove era, sens dubte, una persona molt més interessant.

mujer fatal (llista de reproducció)

Doncs si que començo bé

El cas és que no sé que dir. Ara que acabo d'obrir-me un blog,  com a col.lofó a la meva nova faceta de dona de lletres, em trobo amb aquell fenòmen de qual tant n'havia sentit a parlar i que alhora pensava que a mi mai no em passaria: el malson del full ( pantalla, en aquest cas) en blanc.