Quan era petita, el cap de setmana es reduïa a un sol
dia, el diumenge. Al matí t’endiumenjaves -valga la redundància-, anaves a
missa i després, els més afortunats, feien un vermut més o menys rumbós. A l’hora
de dinar, hi havia pollastre rostit o cargols amb allioli. Havent dinat
començava la verdadera gresca: la sessió doble al cine o el ball animat per una
orquestra de debó.
Avui, 7 de març, diumenge, surto a fer un vol pel poble
cap a les sis de la tarda. Encara és de dia però els carrers ja són deserts. Ni
una ànima. Ara que m’hi fixo, fa molts anys que les tardes de diumenge no s’aprofiten,
han quedat desateses. S’han convertit en hores desdenyades d’ençà que el cap de
setmana s’ha anat dilatant de tal manera que per a molts ja s’engega el
divendres a migdia.
Tot passejant, observo els llums que es comencen a
encendre darrera les finestres. Intento
distingir mobles i siluetes entre els estors i començo a imaginar les escenes. Només
veig dones. Les dones que cuinen i preparen les carmanyoles de menjar per a tota
la setmana, les que dobleguen i guarden en motxilles els uniformes de bàsquet dels nens, les que redacten llistes
de tasques pendents, alguna fa comandes per internet. També veig les dones que
ja ronden certa edat, aquestes és possible que encara facin per recuperar-se dels
tràfecs de la setmana, estirades panxa enlaire en un sofà protegit per un
borràs. Tot i així els seus caparrons no descansen, estan repassant mentalment obligacions
que les mares no van tenir. Són obligacions inevitablement posposades –“procrastinació”
en diuen ara- i que ja no es veuen en
cor d’afrontar: una mica de natació per estar en forma, tallar-se els cabells
per fer una mica de goig, renovar el pintallavis gastat. I quines ganes d’arribar
a l’edat aquella inimputable, quan per
fi se’ns perdona l’arruga i el malfaixat.
Feliç dia de la dona (treballadora)
(Foto: Hedy Lamarr)
No hay comentarios:
Publicar un comentario