Avui, quan m'he llevat, la meva gata ha vingut a reclamar-me la seva llauneta de menjar. Li he començat a resseguir la cara amb el dit, picant-li les galtes, com si la volgués fer enrabiar, i ella m'ha mossegat. M'ha mossegat fluix, marcant el meu dit amb l'ullal sense arribar a pressionar-lo perquè entenia que jo jugava amb ella i ella, fent veure que em mossegava, em seguia el joc.
És curiós, aquest llenguatge no verbal compartit per un infinit nombre d'espècies animals. En concret per l'espècie humana i diria que tots els mamífers. En coneixem perfectament el codi, l'element bàsic de la comunicació. I som, en tot moment, perfectament conscients del context, imprescindible per interpretar el missatge. Dos missatges pràcticament idèntics -un gos enjogassat fingint un atac "de broma" o un gos enrabiat abraonant-se de debó sobre el seu enemic- són interpretats a la perfecció per bèsties i humans.
Però, ves per on, en els últims anys. ha proliferat una subespècie humana incapaç d'interpretar missatges en funció del codi i context. El discurs i els arguments d'aquesta subespècie estan encorsetats, sense pietat, per les regles de la cosa políticament correcta. I els seus components militen a les files dels identitarismes de tota mena. Són personatges incapaç de distingir matissos i contextes. No permeten bromes. Posen en el mateix sac la grolleria i el delicte. Potser, conscient de la fragilitat dialèctica i del doble raser, inevitable, que es veuen obligats a aplicar -han de fer correr molts "tupidos velos" a sobre les cagades dels seus commilitons*- poden resultar extremament beligerants en qualsevol discussió. No tenen miraments a l'hora de titllar-te de feixista, masclista, homòfob (i altres variants relatives a la condició sexual que sóc incapaç de retenir) o racista. Poden obligar-te a abandonar el teu punt de vista sobre una xorrada o renunciar a deixar anar un acudit poca-solta perquè de seguida et sents sota l'espasa de damocles, la seva condemna, l'estigma. Aquesta és la seva arma, en realitat, la que els ha fet guanyar terreny i imposar el seu regne, ara mateix, a tot occident. Fins i tot han aconseguit influir en sentències judicials i imposar l'anomenada "pena del telediario", a força d'acollonir jutges i tribunals, aquell poder que teniem per sacre i invulnerable.
Un identitari, seria incapaç de resseguir la cara del seu gat per fer-lo enrabiar de broma, perquè un identari, al seu gat, o l'acarona o l'atacona. No hi ha terme mig. I com que és incapaç de jugar a emprenyar, no hauria entès l'entremaliadura de la falsa queixalada de la bestiola. Segurament, aquest identitari, hauria castigat severament el pobre gat. O qui sap, si l'hauria portat a sacrificar. Perquè una altra característica de l'identitari és l'absencia de proporcionalitat en la sanció.
Quan penso que Orwell es va quedar curt i veig desfilar per mitjans de comunicació i xarxes socials determinats personatges mediocres, analfabets, histèrics i vividors, que s'ha muntat la guingueta (xiringuito) gràcies a la seva teatral militància, m'entristeix el món avorrit i covard que ens estan deixant. També m'entristeix l'èxit que han assolit, potser no tant com sembla, potser més que èxit és por a caure en la seva teranyina tramposa si no els segueixes la veta. Però encara m'entristeix molt més descobrir que els que tallen el bacallà no són tan simples ni tan analfabets, cosa que em fa sospitar que coneixen a la perfecció la llengua, el context i el codi. I que són uns cínics que només fingeixen per mantenir les seves prebendes, els seus càrrecs ben remunerats mentre contribueixin en aquesta nova forma de submissió de les masses.
No hay comentarios:
Publicar un comentario