El codi inter-espècies i la neo-inquisició

 Avui, quan m'he llevat, la meva gata ha vingut a reclamar-me la seva llauneta de menjar. Li he començat a resseguir  la cara amb el dit, picant-li les galtes, com si la volgués fer enrabiar, i ella m'ha mossegat. M'ha mossegat fluix, marcant el meu dit amb l'ullal sense arribar a pressionar-lo perquè entenia que jo jugava amb ella i ella, fent veure que em mossegava, em seguia el joc.  

És curiós, aquest llenguatge no verbal compartit per un infinit nombre d'espècies animals. En concret per l'espècie humana i diria que tots els mamífers. En coneixem perfectament el codi, l'element bàsic de la comunicació. I som, en tot moment, perfectament conscients del context, imprescindible per interpretar el missatge. Dos missatges pràcticament idèntics    -un gos enjogassat fingint un atac "de broma" o un gos enrabiat abraonant-se de debó sobre el seu enemic-    són  interpretats a la perfecció per bèsties i humans.  

Però, ves per on, en els últims anys. ha proliferat una subespècie humana incapaç d'interpretar missatges en funció del codi i context. El discurs i els arguments d'aquesta subespècie estan encorsetats, sense pietat, per les regles de la cosa políticament correcta. I  els seus components militen a les files dels identitarismes de tota mena. Són personatges incapaç de distingir matissos i contextes.  No permeten bromes. Posen en el mateix sac la grolleria i el delicte.  Potser, conscient de la fragilitat dialèctica i del doble raser, inevitable, que es veuen obligats a aplicar   -han de fer correr molts "tupidos velos" a sobre les cagades dels seus commilitons*-    poden resultar extremament beligerants en qualsevol discussió.  No tenen miraments a l'hora de titllar-te de feixista, masclista, homòfob (i altres variants relatives a la condició sexual que sóc incapaç de retenir) o racista. Poden obligar-te a abandonar el teu punt de vista sobre una xorrada o renunciar a deixar anar un acudit poca-solta perquè  de seguida et sents sota l'espasa de damocles, la seva condemna, l'estigma.  Aquesta és la seva arma, en realitat, la que els ha fet guanyar terreny i imposar el seu regne, ara mateix, a tot occident.  Fins i tot han aconseguit influir en sentències judicials i imposar l'anomenada "pena del telediario",  a força d'acollonir jutges i tribunals, aquell poder que teniem per sacre i invulnerable.

Un identitari, seria incapaç de resseguir la cara del seu gat per fer-lo enrabiar de broma, perquè un identari, al seu gat, o l'acarona o l'atacona. No hi ha terme mig. I com que és incapaç de jugar a emprenyar, no hauria entès l'entremaliadura de la falsa queixalada de la bestiola.  Segurament, aquest identitari, hauria castigat severament el pobre gat. O qui sap, si l'hauria portat a sacrificar. Perquè una altra característica de l'identitari  és l'absencia de proporcionalitat en la sanció.

Quan penso que Orwell es va quedar curt i veig desfilar per mitjans de comunicació i xarxes socials determinats personatges mediocres, analfabets, histèrics i vividors, que s'ha muntat la guingueta (xiringuito) gràcies a la seva teatral militància, m'entristeix el món avorrit i covard que ens estan deixant. També m'entristeix l'èxit que han assolit, potser no tant com sembla, potser més que èxit és por a caure en la seva teranyina tramposa si no els segueixes la veta.  Però encara m'entristeix molt més descobrir que els que tallen el bacallà no són tan simples ni tan analfabets, cosa que em fa sospitar que coneixen a la perfecció la llengua, el context i el codi. I que són uns cínics que només fingeixen per mantenir les seves prebendes, els seus càrrecs ben remunerats mentre contribueixin en aquesta nova forma de submissió de les masses. 

La Elisabeta i la hipocresia

És racista la nostra societat? Jo diria   -sense comptar els inevitables cretins que confirmen la regla-   que no.  Mai no he sentit a ningú que, a aquestes altures, sostingui que una persona es superior a una altra pel simple fet de pertànyer a una raça concreta.  Ara bé¿ som xenòfobs, nosaltres, els ciutadans de la vella Europa? Aparentment tampoc. És més, hem arribat a l'extrem que determinades paraules i opinions esdevenen tabú, i tothom camina amb peus de plom per sobre de determinats temes. Com que tots tenim pànic a que ens titllin de racista (o homòfob, masclista, etc.), els afeccionats a escurçar la llibertat d'expressió dels altres que ho saben, sempre porten preparada l'etiqueta ominosa per coartar el debat quan no els interessa.   Sense anar més lluny, ahir mateix en un fil de Facebook,  un saharaui que resideix a Espanya i que atiava els seus compatriotes a l'enfrontament armat contra Marroc, em va acusar de racista per opinar que seria millor emprendre una lluita pacífica a l'estil Ghandi i evitar una carnisseria. Crec que li va ofendre que li digués que era fàcil enviar a morir als altres des del còmode sofà de casa teva. El noi es va defensar de la manera més fàcil, dient-em racista. Sense adonar-se'n que cada vegada que algú actua així, devalua la paraula. 

 És bo com a societat aquesta manera de fer? Aquesta cura exquisida en no ofendre determinats col·lectius? Ens converteix en millors persones o, simplement, en uns hipòcrites? Algú en surt beneficiat? En surten beneficiats els immigrants del fet de viure en una societat tan ben ensinistrada dintre del discurs políticament correcte? Realment això beneficia a la bona gent immigrant?

La Elisabeta és una dona romanesa. Fa més d'una dècada que viu aquí i, des del primer dia, ha treballat de valent en feines dures i mal pagades. Educada a la Romania de Ceaucescu i, per tant, amb un bon nivell acadèmic, no es va voler conformar i va decidir matricular-se en un cicle de formació professional. Volia obrir-se camí a nivell laboral. Va ser quan la vaig conèixer, era la meva alumna.  Què podria contar de l'Elisabeta?  Doncs que si, durant tots els anys de docència, he tingut un alumne responsable, educat, honest, esforçat, intel·ligent i bona persona, ha sigut la Elisabeta.  Mai oblidaré la vegada que em vaig equivocar en corregir-li un examen. Acostumada als estudiants actuals, instal.lats en la queixa perpetua, la reclamació de la nota i el regateig, em va sorprendre que aquesta dona se m'acostés a la taula amb l'examen a la mà per dir-me, amb molta educació, que li semblava que no li havia puntuat correctament una pregunta.  Jo, que soc ràpida de reflexes, en qüestió de segons em vaig mirar el full, vaig tatxar el 9'75 que tenia i hi vaig estampar un 10.  Aleshores  -i aquest fou el motiu de la meva infinita sorpresa- la dona es va posar vermella com un perdigot i va començar a balbotejar "No, no!".  El que m'estava dient és que ella no pretenia que li canviés la nota, que només volia comprovar que la seva resposta era correcta.  Em va costar una bona estona fer-li entendre que ella s'havia guanyat el 10 i que la meva obligació era esmenar el meu error.

Fa poc em vaig trobar l'Elisabeta. Han passat tres anys des que es va treure el títol amb una mitjana d'excel·lent. I encara no ha trobat cap feina relacionada amb el seu títol.  Quan m'ho va explicar, no m'ho podia creure.  Sovint ensopego amb ex-alumnes i diria que la inserció laboral en la branca de la formació professional que he estat impartint, és gairebé del cent per cent.  No compto els alumnes que no busquen feina perquè continuen estudiant. 

Aquell dia la vaig veure abatuda, decebuda. Havia fet un esforç colossal, em va dir, compaginant feina, fills petits i estudis. Havia perdut l'esperança de trobar una feina "de lo seu".  Li vaig aconsellar que elaborés una xarxa de contactes, que intentés arribar a les empreses a través d'antics companys de classe o de persones que la coneguessin personalment perquè, en el fons (i no li ho vaig dir, i crec que ella no ho pensa) crec que els problemes per trobar feina de l'Elisabeta és redueixen a una única paraula escrita en el seu currículum: Rumania.  I que, a partir d'aquí, se li barren les portes a l'entrevista de treball que la salvaria. 

Això sí, aquesta infinitat d'empreses, que han llençat el seu currículum a les escombraries sense donar-li una oportunitat  i que ho justificaran amb allò tan senzill  de  "no encaixa en el perfil", després es proclamaran multiculturals, anti-racistes, faran donatius a onegés i  diran que "volen acollir". Perquè són empreses solidaries, compromeses i regides pels principis de la moderna RSC*. No ho dubteu.

*Responsabiltat Social Corporativa 

MARIA PETITA

 

Aquesta dona és la meva tia  Maria, única germana de ma padrina, nascuda als vols de 1910 en un poblet de Navarra però que va viure bona part de la seva vida a Seròs. I a qui no vaig conèixer perquè va morir poc abans que jo arribés al món.  

Què sé jo de la tia Maria? Sé el que m’han contat a casa, no sé la resta. No dec saber allò que saben els de fora però que hom mai sabrà per boca de la seva família.  No sé si, en algun moment de la seva vida, va ser víctima d’alguna xanxa o si li van posar algun mal nom pel fet de ser baixeta, esgarrada i geperuda. Allò que sí sé és que era bon jan, generosa i molt alegre. Que tenia força sentit de l’humor.  I que, amb ma mare, compartia una complicitat especial i li prodigava l’amor que es reserva, a falta de fills, a la neboda única.  

De la Maria, també en sé una mica la història. Que, en néixer, va relliscar de les mans de la llevadora i va caure al terra, amb tal mala fortuna que el cop  li va afectar la medul·la.  Els primers anys de la seva vida se’ls va passar invàlida, amb una nafra oberta a la cuixa rajant pus perpètuament. Potser aquest drenatge la va salvar, en certa manera. Perquè a vuit anys, tot d’una, la ferida es tancava i va començar inesperadament a caminar.  

Sé que ella i ma padrina, quan es van quedar òrfenes de mare, van fer cap als “Descalços”, un hospici de Lleida regentat per monges carmelites. Allà van assolir un nivell de formació gens desdenyable per a l’època i, fins i tot, van arribar a estudiar en català gràcies al govern de la Mancomunitat.  De la seva joventut no en sé res, ni com va passar la guerra civil. No sé que se’n va fer els anys que la meva avia es va casar i va viure entre Canet de Mar i Barcelona. Sé, això sí, que en acabar la guerra, ella i tota la meva família es van establir a Seròs.  Durant els anys que el padrí va ser el carter titular del poble  -aleshores era una plaça vedada a les dones-  de la feina de correus, de fet, se’n van ocupar ella i la padrina.  Entre altres coses, anaven a repartir les cartes. D’aquesta manera, uns nouvinguts, van arribar a conèixer a tothom de Seròs. (I a mi, de petita, em meravellava que la padrina em recités   els cognoms autèntics de la gent del poble mentre que resta de la gent segur que només en coneixia el nom de la casa.)

Entre els meus primers records, i de manera molt especial, hi ha la foto  d’aquella dona petita, malgirbada, amb un cartipàs ple de cartes entre les mans desproporcionades. I, també, la foto fascinant d’ella asseguda sota un arbre, abraçada a un gos i a una ovella. A casa, me la van presentar com “la tia Maria que està al cel”. I, en certs moments, fent broma amb mi mateixa, m’he arribat a preguntar si és possible la reencarnació i si potser jo, que m’estimo tant les bèsties com ella… Però ara no desvariem.

Dels últims mesos de la seva vida sé que estava molt il·lusionada amb que la meva mare es casés, que s’estimava molt el meu pare, aquell noi castellà  -que, en el cas del papa volia dir andalús- que havia emigrat per treballar a les mines de carbó. Sé que el dia que va acompanyar la meva mare a Lleida per comprar roba pel casament, li va dir “Avui he sigut feliç”. Sé que esperava amb delit que jo nasqués... Però, malauradament, no ens vam arribar a conèixer. El seu cor malmès no va voler esperar-se.

Guardo moltes més anècdotes d’ella, però tampoc vull estendrem tant ara mateix. En fi, ella, una dona. Bona, simpàtica, bromista.  I amb un punt de candidesa o ingenuïtat infantil que jo crec que he heretat.

Feia  temps que tenia ganes d’escriure aquesta entrada en el blog. D’ençà que vaig conèixer el fill de la Francisqueta El Sastre pel Facebook i em va enviar una foto d’ella. Per ell vaig saber que li deien “Maria Petita”, em va semblar un malnom preciós i entranyable. Aquesta foto que em va enviar l’Antoni Badia del Sastre jo la desconeixia. Ella està en la fila d’una processó. Se la veu distreta, amb la mantellina al cap. I crec que la foto en capta l’ essència,  la mirada ingènua d’una nena de cinquanta anys.

 

 Ella és la dona petitona que va tercera a la fila 

 

I per fi, la immensa joia!

Fa uns anys, força anys, ara no em ve de gust comptar, em presentava en aquest blog com a escriptora en construcció.  No puc pas deixar de considerar-me tal cosa, ni vull deixar de construir-me mai, de fet. Però, amb tot,  amb quatre totxanes i sostre d'uralita, ja he publicat! Efectivament, després d'una primera novel·la fallida, després de bregar a contravent amb editorials barrades a escriptors novells, el gentil editor Jordi Castelló de la generosa editorial Stonberg, m'han donat el "sí, vull". 

 Aquí fent uns besets al primer exemplar que vaig tenir a les mans

Just començava el confinament que jo obria un email i tot seguit topava amb el meu somni fet realitat.  Datura Stramonium i altres relats es publicaria després de l'estiu.  Tot seguit començaria l'estrès de les correccions, triar una cobertat entre un munt de propostes totes xulíssimes, redactar una nota autobiogràfica, buscar una foto. Crec que he trigat més a redactar la breu sinopsi de la contraportada que a escriure el llibre sencer, de tanta pressió i inseguretat que m'assaltaven.  I els emails intercanviats amb l'editor, quin patir també! Per dir coses com "per la coberta, m'agrada més aquest disseny que aquest altre", per exemple. Necessitava encertar amb l'estil elegant però no pompós, simpàtic però no poca-solta... És a dir, volia semblar-li, a en Jordi Castelló, una escriptora com déu mana, no fos cas que l'home pensés "aquesta paia és més ruc que un sabató" i que el que anava a publicar, havent sortit de mi, potser no era tant bo, que s'ho repensés i ... 

Respecte a les correccions, que us puc dir. Si abans de donar per acabada la obra, ja l'havia reescrit i corregit set o vuit vegades! Doncs ara, tornem-hi!  Un consell: si us decanteu per aquest ofici d'escriptor, feu coses que us diverteixin a vosaltres mateixos. Afortunadament m'ho he passat genial rellegint Datura. No vull ni imaginar què deu ser corregir i rellegir llaunes d'aquestes que es publiquen ara, de l'estil biografies de polítics o coses semblants. 

El cas és que, voilà amics, aquí el teniu, el petit Datura Stramonium que aguaitant  al món de les Lletres i dels lletraferits.  Espero que tingui èxit, entenent per èxit que arribi a uns quants lectors. Perquè, en el fons, escriure és oferir estones d'esbarjo a altri . És, en definitiva, compartir. 

Ah!  Compreu-lo a:

• Directament a la web: http://www.stonbergeditorial.com
• Trucant per telèfon al 933 175 412
• Escrivint un email a: stonberg@stonbergeditorial.com 
• A www.amazon.es (clicant https://www.amazon.es/dp/8412165187?ref=myi_title_dp ).

 

El cor d’Anglaterra. I el cor de la vella Europa també

 

La novel.la de Jonathan Coe  El cor d’Anglaterra és un totxo –en el sentit de llibre gruixut, no pas de pesat–  perquè ho té tot. Reflexa, un per un, els trastorns que afligeixen la nostra Europa. Aquest petit territori dividit en regions tan pretesament diferenciades i tan iguals en el fons. La solució populista a aquests trastorns va canviant de de nom o format en cada país. En el cas d’aquesta novel.la, ambientada a la Gran Bretanya, la solució va ser el referèndum del Brexit.  Però tant s’hi fa. En el fons és tracta de la lluita pel poder –una lluita coartada per l’enutjós sistema democràtic– utilitzant maneres poc o gens democràtiques.  Una de les faccions en lluita pretén fidelitzar-nos amb una construcció complexíssima, contradictòria, repressora i censora disfressada de política d’esquerra progressista. L’altre bàndol aprofitarà el moment que hom s’ha convertit en víctima de les mil situacions injustes provocades per la política dels primers i presentarà la solució a lo bèstia o, en opinió dels primers, a la manera extrema conservadora. En el cas d’Anglaterra, com tots sabem i contra tot pronòstic, va guanyar la segona opció.

Potser els ciutadans ens mereixem una nova classe política, diferent als dos bàndols actuals incloent-hi els equidistants que salten d’un bàndol a l’altre segons els convé en cada moment. Al cap i a la fi, el fi últim de l’existència de l’ESTAT és la pau social.  La política s'inventa perquè es dictin lleis que substitueixin la llei de la Selva. Per tant, el ciutadà renuncia a una part del producte del seu treball i l’entrega a un estat perquè ens solucioni problemes i per viure en una societat en pau. D’això se’n diu tributar o pagar impostos.

Allò que ens descobreix El cor d'Anglaterra es que, en aquesta vella Europa pretesament democràtica, l’estat no ens proporciona ni una cosa ni altra.  En comptes de solucionar-nos problemes, l’estat cada vegada ens complica més la vida amb normatives, sancions, prohibicions. (La novel.la comença amb la indignació d'un personatge pels radars-trampa que avui omplen les carreteres amb una finalitat únicament recaudatòria. Ens sona? Més endavant, un altre personatge explica com opta per vendre al mercat xinès la producció de llet de  les seves granges  ateses les dificultats burocràtiques i les mil reglamentacions que hauria d’afrontar si volgués vendre la llet al “mercat únic” de la UE.).

Pel que fa a la pau social, copiaré un paràgraf  que il.lustra a la perfecció aquests temps absurds. El personatge es refereix al Brèxit però ho podriem extrapolar a mil mogudes més de qualsevol país occidental:

“Este referèndum es infame (el Bréxit). Es el acontecimiento político más deprimente, divisorio y engañoso que he visto en mi vida. Espero no volver a vivir nada semejante”.

Deprimente, i tant.  Engañoso: molt!. Entre xarxes socials, premsa esbiaixada, trucs de tota mena, podem albirar alguna mitja veritat?  Divisorio!!!

Per acabar,  vull fer referencia a un passatge que a la novel.la, lògicament, deu ser pura  ficció, però que malauradament, a hores d’ara, ja és el pa de cada dia a la vida real:  Una de les protagonistes, una professora d’universitat, dirigeix un comentari a una alumna transexual.  Es tracta d’un comentari que no té res de particular, simplement li pregunta si li costa decidir-se a l’hora de triar un dia per fer una tutoria. Al cap d’uns dies,  descobreix atònita que ha sigut denunciada per una alumna activista radical.   La professora acaba sense feina, expedientada, amb la representant sindical que l’ha de defensar fent el mínim per no quedar pringada, amb els altres professors fent el paper de covards. És a dir, es converteix en una apestada a l'entorn laboral. Viu una experiència kafkiana, demencial.  Així i tot, ella és dels mansos, dels progres i, curiosament, encara justifica aquestes polítiques de correcció a l'àmbit universitari.  A la novel.la es produeix un moment sublim quan  l’alumna transexual  –que no té res a veure amb aquesta denúncia ni amb la posterior  campanya de desprestigi contra la professora a les xarxes però se sent culpable del que li estan fent a la seva professora– la va a visitar al seu despatx perquè  “ ...queria decirte que siento mucho lo que ha pasado. Cuando le conté a Corrie (l’activista) ... no lo hice en plan de estar destrozada ni nada por el estilo. No sabia que ella iba a convertirlo en esta locura”

Quan professora i alumna transexual s’acomiaden:

“Permanecieron así un rato. Dos personas que en otra vida podrían haber sido amigas y que ahora mantenian una distancia prudente, temerosas de abrazarse, temerosas de mostrar sus sentimientos, entumecidas e inmóviles...”

En fi, m’agradaria dir moltes més coses però no tinc temps.  De moment, avui, només mostraré una  sospita:  Quan determinats polítics populistes i determinats activistes (amb xiringuito ben pagat) s’erigeixen en pares-defensors de col.lectius desafavorits (lgtbi, dones, immigrants, etc.), com si una cosa fos conseqüència de l’altra,  els tracten d’incapaços i els converteixen    en  perpetus menors d’edat. Els embolcallen amb un coto fluix que no es altra cosa que una fastigosa teranyina. Els fan creure víctimes i els aboquen a reivindicacions no sempre raonables.  I al final algú acaba sent el cap de turc. I aquests caps de turc, aquestes altres víctimes, aquests danys col·laterals, que no importen a ningú o si importen no podem defensar perquè tenim por (la mateixa por dels professors companys d’universitat de la protagonista) un dia reaccionen, es reboten i acaben atacant a qui ells creuen culpable dels seus mals.  Atacaran al col.lectiu desafavorit, que d’aquesta manera convertiran en doblement desafavorit. Mai no culparan als autèntics responsables, als demagogs, als activistes amb xiringuito, als polítics populistes que els han enredat per guanyar vots.

NOTA:  Aquesta ressenya no fa justícia a la novel.la que, com he dit al començament, ho te tot. I critica moltes més febleses de la nostra societat que jo aquí he esmentat. A  part, pel meu gust, és una obra magnífica i alhora imprescindible per entendre els temps que estem vivint

 

 

 

Localismes i mots oblidats

Quan llegeixo  un text que abusa dels localismes  se’m fa pesat. O més ben dit, se’m fa pesat si ens són mots desconeguts.  En canvi si pertanyen al meu poble o al nostre passat, llavors em fa molta gràcia.  Als que som romàntics de les llengües ens agradaria  guardar aquestes paules en  un museu, exposar-les i compartir-les amb el món. Un dia, no fa massa,  fent una passejada amb el meu germà, va deixar anar una paraula genuïnament serossana:

–Ets una poca-latxa –em va engegar. Traduït seria “Ets una poca-solta”? Més o menys.

 Estàvem fent broma, és clar.  El cas és que em va venir el riure, feia trenta anys o més que no havia sentit aquesta expressió.  Ho vam comentar i,  com si fos un joc, vam començar a recitar paraules oblidades.  Em va entristir una mica quan em va dir que molts d’aquests mots s’estaven perdent.

–Ara això no ho diu ningú. Ara els joves parlen com a TV3.

Aquell vespre vaig buscar una llibreta amb la intenció d’anar apuntant aquestes paraules serossanes (algunes suposo que pertanyen a tota la comarca) conforme m’anessin venint .... al cap?  No, al cap no.  Conforme m’anessin venint a  l’esme:  heus aquí la primera.

I les següents que vaig anar recordant i que tinc apuntades:

Aubergi  (prèssic o préssec)

Pao/ paa  ( si ho tradueixo per paio/a per mi no ve a significar el mateix)

Desustanciat/ desustanciada

Pataquilla. El que un barceloní diria “patatona”. També com a insult jocós que no sé com traduir. Per ex. Ets un pataquilla.

Tenir xurra.  Tampoc ho sé traduir. Per mi no és exactament “tenir mandra” que en serossà seria “tenir perea”.

Batuà-redeu

Regirada.  “Aquesta xica condueix el cotxe com una regirada.” Voldria dir que domina la conducció. No ho he sentit mai en masculí.

Tremendo. “Aquest xiquet és molt tremendo.” Atrevit i trapella alhora?

Ferrenyo

Colló/ collonàs.  Ho traduiríem com a “ruc i aturat”?

Xocant/ xocanta:  Com a guapet-atractiu-vistós-simpàtic-llest, tot alhora?       

          

Em resulta difícil trobar la paraula estàndard en cada cas, el significat exacte de cada mot perquè cada paraula conté un símbol molt precís, intraduïble.  

 Segurament algunes de les paraules que he esmentat no són exclusives de Seròs o el Segrià.  

Aquestes dues que cito a continuació sé del cert que no són localismes però han caigut en desús i, en canvi, jo les havia dir sentit de petita a alguna tia o a algun oncle (a Lleida en diuen padrina i padrí):

Ací.

Xèic. Recordo perfectament estar enmig d’un hort amb les amigues xorant maduixes (anar a la xorer) i la tia X (no recordo el nom) quant ens va enxampar, des de l’altra punta del bancal, cridant: Xèic!!”

L'espieta-denuncieta

Si no en teníem prou amb viure sota el jou d’allò políticament correcte i de passar-nos la vida amidant cada acte, cada frase, no fos cas que l’ofendidito de torn et saltés a la jugular, últimament s’ha desfermat el fenomen que ho acaba de rematar:  avui en dia,  molesta tot el que fa l’altre, a qui tenim constantment espiat i a qui immediatament anirem a denunciar.

Anys enrere, denunciar a l’altre, quedava lleig. Potser recordava massa els temps obscurs de la postguerra.  Però ara, és un no parar.

Tant hi fa que tu  contaminis el planeta amb tota mena de residus químics, deixalles i plàstics. Pot ser que acabis de llençar les piles del teu comandament de la tele als peus d’un arbre del parc però tant s’hi val:  acabes de llucar  per la finestra una pobra vella deixant una safateta de amb restes de menjar als gats escanyolits que malviuen entre contenidors fastigosos d’escombraries.  La iaia, és cert, sap que comet un greu delicte i se sent culpable. Ho fa d’amagat. Diposita la safateta de porexpan  sota el contenidor. Entre tota la merda escampada al terra,  llaunes de coca-cola, una cadira de plàstic coixa i ampolles d’aigua mineral buides.  

És el moment que la jove del quatre per quatre  (la que cada matí surt contra direcció per estalviar temps quan duu els nens a l’escola  -sí, aquells nens tan sensibles a les infeccions zoològiques i tan al.lergics al pèl de les mascotes que els van portar els Reis-, aquella que té la casa tan neta perquè cada dia, ella sola, contamina amb els detergents i productes químics una part irrecuperable del planeta)  fa la foto.  I la reenvia al grup de whtasapp.  I tothom se suma a la campanya d’assetjament.  I pengen cartells  (ells tenen potestat per fer-ho, són els pijos, són els amos),  prohibint alimentar gats i amenaçant de la corresponent denúncia.

I la vella, amb aquell sentiment d’inferioritat dels mansos, té un disgust, cau per l’escala i es trenca el fèmur. I els gats es moren de gana perquè ja ningú no en té cura.

Però tu continuaràs a la teva.  A més la llei t’empara. Sí, la llei t’empara perquè les Administracions necessiten calers  i qualsevol excusa és bona per tipificar infraccions administratives que serveixin per  omplir les arques a base de multes.  

Continuaràs a la teva, llençant la mascareta i els guants al terra quan surts del súper,  abandonant l’ampolla de l’aigua mineral del nen a la platja, abandonant el teu gos quan s’ha fet gran i et ratlla el parquet.  

Però que ni un gra de pinso ni un gat escanyolit es creuin al teu camí, que no t’ofenguin amb la seva presència. 

I si després, en comptes de gats, hi ha rates, no passa res. Hi ha uns productes químics molt contaminants pel medi però molt efectius contra les plagues.

Je n'accuse pas mais...

El dia que hom es conciencia i decideix deixar una petxada mínima en aquest planeta generós que l'acull. El dia que hom s'adona que el fet d'haver nascut amb aparença humana no va lligat a un títol de propietat il.limitat sobre la Terra ni a cap dret d'explotació, abús i extinció d'latres espècies animals i vegetals. El dia que hom cau en el fet que les generacions futures -si és que sobrevivim com espècie- es cagaran en la puta que ens va parir.  El dia que hom gaudeix del privilegi puntual de visitar un parc natural, banyar-se en un mar envoltat de peixets o mossegar un prèssec "ecològic" i, tot seguit, recorda que per als seus avis aquesta excepció era la norma perquè tots els aliments ho eren, d'ecològics, i totes les platges eren salvatges. El dia que hom es consola: si més no el meu Mediterrani és brut i esteril però la pròxima generació hi nedarà esquivant ampolles de plàstic, tampax i guants de làtex. 
      Aquest dia, hom comença a fer coses . Una pot ser comprar fruita ecològica, a granel, en una caixa reutilitzable.  Aleshores compra pera i fa el prèssec.
      Perquè el sistema capitalista tot ho fagocita, de tot s'apropia, tot ho corromp. I el mercat del producte ecològic és això: un mercat. A més un mercat rendible, de moda.
       Però servidora, que és pot dir que té certa experiència pagesa en el currículum de la vida, arriba -optimista, ingènua i cofoia a la botiga en qüestió- i comença a repassar productes i a preguntar-se:

1. Com és possible que les POMES que arriben als vols de setembre, al cap de sis o vuit mesos presentin aquest aspecte lluent, aquesta pell tersa? No haurien d'estar ben arrugades, a hores d'ara?
2. Aquests tomàquets, tenen la pell tan dura i són igual d'asaborios que els del súper. M'esperava retomar l'olor, el sabor, la textura d'aquells temps remots.
3. Les mongetes tendres. Des de quan pateixen gegantisme?
4. Les peres. Vejam. Quan fa quaranta anys vaig treballar a la bàscula de cooperativa de Serós, pesant la fruita que portaven els pagesos, recordo que haviem d'anotar a l'alabarà "pastilla" si la pera presentava  un aspecte allargat, amb el cul estirat. Volia dir que el pagés hi havia posat una hormona per fer-la més grossa. I, natualment, aquell gènere es pagava més barat. Després de gairebé mig segle, ingènua de mi, pensava que la "pastilla" estava prohibida. Però veig que tota la pera que es troba al mercat actual presenta aquell aspecte allargat, fins i tot la que es ven com a ecològica!   Per tant, JO NO ACUSO, PERQUÈ HO DESCONEC, I NO PUC DEMOSTRAR RES. Nomès vull alertar, qüestionar, preguntar a qui tingui dades. Què està passant?
AQUÍ UNA MOSTRA  GRÀFICA DE LA DIFERÈNCIA: 

PERA BLANQUILLA,  NATURAL, AMB EL CUL ENDINS





PERA BLANQUILLA AMB "LA PASTILLA"




 
5. Un últim apunt: Sisplau pagesos, torneu al prèssic de tomata (paraguaio) antic, petitó, maduret, sabrosíssi. Aquests trossos de fusta grossots  que venen ara deuen aguantar molt més a la càmara frigorífica però són una incitació a passar de la fruita a la bolleria industrial.