L'espieta-denuncieta

Si no en teníem prou amb viure sota el jou d’allò políticament correcte i de passar-nos la vida amidant cada acte, cada frase, no fos cas que l’ofendidito de torn et saltés a la jugular, últimament s’ha desfermat el fenomen que ho acaba de rematar:  avui en dia,  molesta tot el que fa l’altre, a qui tenim constantment espiat i a qui immediatament anirem a denunciar.

Anys enrere, denunciar a l’altre, quedava lleig. Potser recordava massa els temps obscurs de la postguerra.  Però ara, és un no parar.

Tant hi fa que tu  contaminis el planeta amb tota mena de residus químics, deixalles i plàstics. Pot ser que acabis de llençar les piles del teu comandament de la tele als peus d’un arbre del parc però tant s’hi val:  acabes de llucar  per la finestra una pobra vella deixant una safateta de amb restes de menjar als gats escanyolits que malviuen entre contenidors fastigosos d’escombraries.  La iaia, és cert, sap que comet un greu delicte i se sent culpable. Ho fa d’amagat. Diposita la safateta de porexpan  sota el contenidor. Entre tota la merda escampada al terra,  llaunes de coca-cola, una cadira de plàstic coixa i ampolles d’aigua mineral buides.  

És el moment que la jove del quatre per quatre  (la que cada matí surt contra direcció per estalviar temps quan duu els nens a l’escola  -sí, aquells nens tan sensibles a les infeccions zoològiques i tan al.lergics al pèl de les mascotes que els van portar els Reis-, aquella que té la casa tan neta perquè cada dia, ella sola, contamina amb els detergents i productes químics una part irrecuperable del planeta)  fa la foto.  I la reenvia al grup de whtasapp.  I tothom se suma a la campanya d’assetjament.  I pengen cartells  (ells tenen potestat per fer-ho, són els pijos, són els amos),  prohibint alimentar gats i amenaçant de la corresponent denúncia.

I la vella, amb aquell sentiment d’inferioritat dels mansos, té un disgust, cau per l’escala i es trenca el fèmur. I els gats es moren de gana perquè ja ningú no en té cura.

Però tu continuaràs a la teva.  A més la llei t’empara. Sí, la llei t’empara perquè les Administracions necessiten calers  i qualsevol excusa és bona per tipificar infraccions administratives que serveixin per  omplir les arques a base de multes.  

Continuaràs a la teva, llençant la mascareta i els guants al terra quan surts del súper,  abandonant l’ampolla de l’aigua mineral del nen a la platja, abandonant el teu gos quan s’ha fet gran i et ratlla el parquet.  

Però que ni un gra de pinso ni un gat escanyolit es creuin al teu camí, que no t’ofenguin amb la seva presència. 

I si després, en comptes de gats, hi ha rates, no passa res. Hi ha uns productes químics molt contaminants pel medi però molt efectius contra les plagues.