Amb un estil mot personal i un punt d’humor de vegades irònic, i fins i tot entremaliat, entre el 2016 i el 2022, l’escriptor i periodista fragatí Patricio Barquín va publicar un seguit d’articles a la revista Temps de Franja. Ara tenim la fortuna de poder-los llegir aplegats en aquest llibre. Es tracta d’un conjunt de textos cavil·lats, estofats o, tal com ell diu, solsits en un territori pròxim, veí, escrits en la meravellosa variant dialectal fragatina i traduïts alhora al castellà en el mateix llibre.
En aquests textos, que aparentment
tracten tota mena de temes –els títols tenen la
seva originalitat, una mena de marca barquiniana–, sempre acabem ensopegant
amb un rerefons comú, una mena d’essència: la resposta d’un anarquista als desafiaments
reals del nostre segle, una mena de voluntat de ressetejar la
Postmodernitat.
L’estructura d’aquests articles també
té el seu què, aquí també es deixa veure la marca barquiniana. Els articles
de Barquin sempre t’enxampen amb introits diversos, en el quals igual et pot
explicar que té la passa (és a dir, que té gastroenteritis) com et pot
parlar d’Aristòtil. Només amb això, ja en tindríem prou per gaudir una estona. En
aquest introit, ens trobem amb històries divertides, apunts culturals o un bast
i sorprenent anecdotari —Per exemple, gràcies al llibre, per fi he entès d’on venia
allò dels perjúmenes i totes aquelles paraules estranyes de les cançons
de Los de Palacagüina.
Això sí, després d’aquest introit —no sé pas com s’ho fa en Barquín, gairebé no te n’adones—, que ja t’han colat un gir al guió —arribats a aquest punt és capaç d’haver emprat un “satisfayer” per introduir una anàlisi electoral—. Aleshores, per fi, et planta el missatge profund, malgrat el to alegroi. Ara l’article t’ha desviat de l’anècdota i t’alerta de les realitats que vivim, com ara de l’indiscutible canvi climàtic, de l’immobilisme social o de l’embadocament de molts antisistema actuals amb els discursos populistes. O qüestiona aquestes pseudo-revolucions de xarxa social i ens recorda que la revolució no és allò que passa a Facebook o Instagram. O explora, per exemple, el concepte de “modernitat” com a contraposició a “ritme natural de vida en un entorn natural. I aquí reclama coses com «Poder evocar (com Marcel Proust amb la celidònia sucada al te) un temps ¿perdut? En que natura i humans formàvem un tot i ens miràvem a la cara, sense avergonyir-nos del tracte que ens hem dispensat».
I d’aquest manera, l’autor, agafa totes aquelles totxanes de pensaments que a nosaltres ja ens ballaven disperses pel cap i arma tot un edifici essencial, bàsic, senzill i ecològic, i molt ben estructurat. És més, Barquín, fa com de clau anglesa, perquè sempre acaba donant una volta més al cargol dialectal: planteja, replanteja, arriba a la síntesi i, després, la remata.
Per acabar, jo diria que, coherent amb les seves idees, Barquín és un dels pocs pensadors actuals que, sòlidament afermat a les pròpies conviccions, és capaç d’acceptar “amics”–compte, no parlo només de “tolerar idees”– amb punts de vista diferents perquè entén que aquesta és l’única manera d’enriquir-nos i eixamplar la ment. Sí, senyors, ells els anomena “amics”. No ho trobeu extraordinari? Potser, per això mateix, en aquests textos després trobarem idees tan subversives i conceptes tan extraviats com el de “fraternitat”. Qui és, al segle XXI que parla de “fraternitat”, senyors?
Nota final:
Quan vaig començar el llibre, no pensava pas haver de recórrer a la traducció
al castellà fins que vaig anar descobrint la riquesa lèxica de la variant de la
Franja. I ara he aprés, per exemple, que
el voltorn és la xafogor, saldoni vol
dir imbècil i que enguels no és l’amic de Marx sinó
simplement un gilipolles.
No hay comentarios:
Publicar un comentario