DE LITERATURA SELECTA, BAZOFIA EXCEDENTE Y GEMEBUNDOS EN GENERAL

 

Estos últimos años ha surgido una moda en forma de queja (la queja es el signo de estos tiempos) por un supuesto exceso de escritores. Se argumenta que nunca antes se había escrito tanto y (por ende) tanta bazofia. Este tipo de afirmaciones no sé si se sustentan en algún dato positivo o si alguien se ha dedicado a contabilizarlo de alguna manera. Pero basta con revolver nuestros desvanes o con rebuscar por librerías de viejo para descubrir las ingentes cantidades de literatura de segunda y de folletín publicadas en el pasado.  Porque no, no todo lo que leían nuestros abuelos era Proust.  Nuestros abuelos  —los que podían y sabían leer— leían a Lewis Wallace pero también disfrutaban con novelitas de 0,50 céntimos absolutamente respetables por dos motivos:  porque son el resultado de un trabajo y porque, en su momento, satisficieron a sus lectores.

Por lo demás, cuando alguien emite una queja es porque hay algo que, como mínimo, siente que le perjudica. En el caso de los quejosos de la profusión literaria, nos podríamos preguntar si acaso lo son porque se ven obligados a leer esta bazofia excedente.  Se trataría, por supuesto, de una pregunta absurda, ya que ningún gemebundo está obligado a leer nada que no quiera. No, ellos, los gemebundos, más que de un perjuicio personal y directo, se lamentan de un supuesto daño a la buena literatura (así, en abstracto). Como si la existencia de los textos baratos la empobreciera. O, aún peor, como la presencia de éstos resultara una especie de agravio para aquella. Este fenómeno me resulta extremadamente curioso. Sobre todo me llama la atención que este lamento a la prodigalidad se centre siempre y exclusivamente en la literatura: “Hoy todo el mundo quiere ser escritor” o “Hay más escritores que lectores”, se suele decir. Sin embargo nadie se queja por el cultivo intensivo y masificado de cualquier otro arte. Nunca he oído “Hoy todo quisqui pinta cuadros” aunque encontremos pintores exponiendo hasta en mercadillos callejeros. Ni tampoco “Todo dios se dedica a la música, todo dios es cantante”, aunque en cada parroquia se monte un grupo coral. ¿Alguien sería capaz de sugerir que sólo tiene derecho a empuñar el pincel quien sea digno de acabar exponiendo en el Prado? ¿Todos los que juegan a fútbol ficharán para el Barça? ¿Todos los que bailan salsa acabarán en el Bolshói?  Si la música puede cobijar a miles de reguetoneros que nada tienen que ver con Mozart ¿a qué viene esa exquisitez con los escritores?  

URGEN RESPUESTAS. ANÍMESE A DARLA, SI LA TIENE.

EL COR ÉS UN CAÇADOR SOLITARI de Carson McCullers

Si només tingués un mot per parlar d'aquest llibre, aquest  seria solitud. L'isolament més àrid és constant i present en tots els personatges que coprotagonitzen aquesta obra mestra del gòtic americà sudista. Fins i tot els que poden sentir-se acompanyats perquè tenen una família , com ara el doctor Copeland, reneguen d'aquesta companyia perquè la seva, més que física, és una solitud intel.lectual, que prové de la incomprensió dels seus ideals i de la seva lluita.  

 L'autora, Carson McCullers té una biografia fascinant i escriu aquesta obra, aparentment el retrat  d'una petita ciutat industrial del Sud dels Estats Units, al 1940.  La novel.la, al lector actual, d'entrada li pot evocar les imatges de tantes pel.lícules americanes de l'època.  Gran casalots de famílies que les passen magres i es veuen obligats a tenir rellogats, la quitxalla que pispa xiclets en el bar decadent, la minyona negra, la dona abandonada per un marit penques i obsedida a presentar a concursos de bellesa a la seva nena.  L'ambientació i el context, a mi personalment, m'ha fet pensar en Matar un rossinyol, el film clàssic basat en una novel.la del mateix gènere.

Però el mèrit de la novel.la és com, a partir d'aquest marc i d'aquests personatges, ens descobreix les grans qüestions politico-socials que marquen els dies previs a la Segona Guerra Mundial.  Com aquests personatges contemplen de lluny l'ascens del nazisme a Europa. La impotència del negre doctor Copeland en veure la situació dels negres ("La història del meu poble serà comparada amb la interminable història dels jueus, només que serà més sagnant i més violenta").   El roig Jake, un obrer alcohòlic amb consciència de classe  ("Almenys una tercera part dels habitants del Sud viuen i moren no pas millor que els més pobres pagerols de qualsevol Estat feixista europeu"). Aquests dos personatges comparteixen la impotència en no aconseguir motivar, ni tan sols fer entendre, el seu missatge (La veritat) als altres oprimits com ells. Ans al contrari, sense anar més lluny, els companys de feina de Jake, a qui ell ha volgut adoctrinar el blasmen per l'esquena ("Si hi ha alguna cosa que odiï més que un negre, és un roig").   El savi Singer, un sord-mut que els "escolta" a tots i, malgrat al pròpia soledat, acaba exercint de taula de salvació de la resta. La seva habitació és el refugi on fa cap aquesta colla de "solitaris". Entre d'altres la petita Mick, l'adolescent filla dels seus dispesers. 

Escrita a 1940, hi descobrim un moment històric curiós, molt treballat, en aquesta novel.la. D'una banda el personatge Jake que beu de la lluita obrera i de les revolucions socials que sacsejaren el començament del segle XX ( tot allò que donà lloc a la revolució russa  i que als Estats Units s'acabarà diluint amb la persecució macartista).  En aquest sentit, són uns continuadors de l'antic pensament filosòfic marxista, tot i que rebutgen Stalin i, en cert sentit, tiren més cap a l'anarquisme. 

 D'altra banda, el doctor Copeland és un avançat als seus temps. Ell, i els qui foren com ell,  amb vint anys d'antelació, qüestionaran racionalment i filosòficament  el fet de la segregació racial, s'hi rebel·laran. El negre doctor reclamarà la el dret a la igualtat i, sobretot, a la dignitat.  És a dir,  d'alguna manera és un predecessor dels moviments pels drets civils dels anys 60 representats per  Luther King. 

En ambdós casos, tanmateix, tan la lluita del doctor Copeland com la de l'obrer Jake acaben xocant amb la servil, inculta  indolent, espècie humana.    

Ressenya a part es mereix un personatge que he obviat deliberadament: la Mick. L'adolescent com tots els adolescents, incorrecta, eixerida, entremaliada i plena de grans esperances. La seva història i la del seu germanet són tan colpidores que remouen l'ànima. De fet són els personatges centrals de l'obra i en certa manera el fil conductor. Les seves peripècies ens situen en el moment històric: "Mick s'havia acabat el pa de blat de moro. Mirà al seu volt per veure què podia fer. Harry Minowitz era al porxo de casa seva assegut a la barana, amb el diari a la mà. Mick s'alegrà de veure'l . Per fer broma aixecà un braç i li cridà: -Heil!  Però Harry no estava per aquesta mena de bromes. Entrà a la casa i tancà la porta." (Després de llegir aquest paràgraf descobrim  que Harry és un nen jueu a qui Mick, fent una broma, ha ferit sense voler, en fer la salutació nazi).  En tot cas, no aprofundiré més en el personatge de la Mick perquè la seva història té tal entrellat i tanta substància i resulta tan colpidora que em temo que, si insisteixo, inevitablement en faré spoiler. 

I per acabar. Si en comptes del únic mot solitud, que esmentava al començament, per resumir aquesta novel·la, en pogués emprar dos, hi afegiria decepció. Aquesta, sens dubte, és la història de les grans decepcions.