LA MERIENDA de Júlia Costa. Stonberg Editorial (2022)

 

            LA MERIENDA de Júlia Costa. Stonberg Editorial (2022)

La ficció literària actual ens té acostumats a determinats estereotips. Quan el  personatge és un persona gran, encara més si es tracta d’una dona, se sol projectar en el text amb certa reverencia i solemnitat. Sovintegen les dones grans marcades per algun episodi del passat  —dramàtic però superat—  i ara convertides en aquella mare o iaia perfecta, amorosa i exemplar. Una dona, d’altra banda, molt interessant, gens trivial. La mare o àvia extraordinària que tots voldríem tenir. En aquest sentit, La Merienda és una novel·la que traeix l’estereotip, desballestant aquesta imatge tòpica gràcies a unes protagonistes que no, no són exactament les progenitores que voldríem tenir.  Perquè... a qui és que li agradaria que una antiga prostituta barata figurés entre els seus familiars més directes?

 El cas és que tres personatges de la novel·la, tres velles ingènues, molt humanes i però gens líriques, un bon dia reben l’oportunitat, com deia Warhol, de gaudir dels seus minutes of fame en el mitjà per excel·lència per a aquestes ocasions, un show televisiu anomenat La Merienda. Les dones tindran l’oportunitat de contar la seva vida i ho faran encantades, encara que impliqui confessar que les penalitats de la postguerra les van dur a exercir la prostitució de baix preu. Les velles canten a la tele conduïdes per la inefable presentadora Mariví Cantavieja —intel·ligent, atractiva, ambiciosa, endollada—   en el transcurs d’un programa, d’una merienda del mes d’agost.

La novel·la arrenca en el moment que la jubilada Teresita Andreu decideix participar en el show televisiu i acabarà el dia que, per fi, assisteix al programa, que s’emet en directe, on confessarà seu passat poc virtuós acompanyada de dues participants més amb les quals protagonitzarà una escena apoteòsica i tronxant.  Entremig, a la novel.la, es descabdellen altres històries d’altres personatges, tots lligats, directa o indirectament pel programa televisiu.   És durant tot aquest procés, que se’ns permet conèixer de prop aquestes dones velles, com viuen el seu vulgar dia a dia però també com enfronten el declivi de la vida. Aleshores les descobrim tan corrents, tan reals, tan de barri, que tot i el passat secret que amaguen (o potser precisament per això) que comencen a pensar que potser sí, que per què no, podrien ser la nostra mare o la nostra iaia. Perquè una humanitat molt real traspua del seu procedir agosarat, irreflexiu i divertit.    

La Merienda, en complicitat amb els seus personatges, defuig la correcció política i, al llarg d’aquesta història hilarant, es bandegen eufemismes sense estalviar, si cal, algun mot malsonant.  La veu narradora no tracta les protagonistes de “dones grans”, sinó directament de “velles”.  De “viejas”, en realitat, perquè el llibre és en castellà i “vieja”, en castellà, sembla que encara soni pitjor.  (Avui en dia, en la nostra societat eufemística, dir «viejo» és tabú. Mostra d’això és que és un mot prohibíssim per les normes d’estil dels manuals de Geriatria.)

I pel que fa a l’escenari, no podia ser un altre que la Barcelona contemporània,  on trescaran amb les seves cuites tots els personatges, alguns molt representatius dels últims temps, com la presentadora del programa  —la Cantavieja— i d’altres periodistes, alguns que han assolit l’èxit i d’altres que ho intenten.  O el vell amant/mentor/padrí de la Cantavieja, una figura a l’ordre del dia. Aquesta Barcelona cosmopolita, i els seus habitants diguem-ne burgesos, serveix de contrapunt a la Barcelona de l’exprostituta Teresita i el Kevin, el seu net. Una Barcelona de barri pobre habitat majoritàriament per immigrants. Un barri de pas, transitori per tothom —els immigrants, abans andalusos, ara estrangers, acaben prosperant i desertant a indrets més benestants— llevat de  les jubilades d’extracció humil com la Teresita, que s’hi queden com una fulla perenne en un paisatge caduc.