LA MERIENDA de Júlia Costa. Stonberg Editorial (2022)
La ficció literària actual ens té acostumats a determinats estereotips. Quan el personatge és un persona gran, encara més si es tracta d’una dona, se sol projectar en el text amb certa reverencia i solemnitat. Sovintegen les dones grans marcades per algun episodi del passat —dramàtic però superat— i ara convertides en aquella mare o iaia perfecta, amorosa i exemplar. Una dona, d’altra banda, molt interessant, gens trivial. La mare o àvia extraordinària que tots voldríem tenir. En aquest sentit, La Merienda és una novel·la que traeix l’estereotip, desballestant aquesta imatge tòpica gràcies a unes protagonistes que no, no són exactament les progenitores que voldríem tenir. Perquè... a qui és que li agradaria que una antiga prostituta barata figurés entre els seus familiars més directes?
El cas és que tres personatges de la novel·la,
tres velles ingènues, molt humanes i però gens líriques, un bon dia
reben l’oportunitat, com deia Warhol, de gaudir dels seus minutes of fame en
el mitjà per excel·lència per a aquestes ocasions, un show televisiu anomenat La
Merienda. Les dones tindran l’oportunitat de contar la seva vida i ho faran
encantades, encara que impliqui confessar que les penalitats de la postguerra
les van dur a exercir la prostitució de baix preu. Les velles canten
a la tele conduïdes per la inefable presentadora Mariví Cantavieja —intel·ligent, atractiva, ambiciosa, endollada— en el transcurs d’un programa, d’una merienda
del mes d’agost.
La novel·la
arrenca en el moment que la jubilada Teresita Andreu decideix participar en el
show televisiu i acabarà el dia que, per fi, assisteix al programa, que s’emet
en directe, on confessarà seu passat poc virtuós acompanyada de dues
participants més amb les quals protagonitzarà una escena apoteòsica i tronxant.
Entremig, a la novel.la, es descabdellen
altres històries d’altres personatges, tots lligats, directa o indirectament pel
programa televisiu. És durant tot aquest procés, que se’ns permet conèixer
de prop aquestes dones velles, com viuen el seu vulgar dia a dia però també com
enfronten el declivi de la vida. Aleshores les descobrim tan corrents, tan reals,
tan de barri, que tot i el passat secret que amaguen (o potser precisament per
això) que comencen a pensar que potser sí, que per què no, podrien ser la
nostra mare o la nostra iaia. Perquè una humanitat molt real traspua del seu
procedir agosarat, irreflexiu i divertit.
La
Merienda, en complicitat amb
els seus personatges, defuig la correcció política i, al llarg d’aquesta
història hilarant, es bandegen eufemismes sense estalviar, si cal, algun mot
malsonant. La veu narradora no tracta
les protagonistes de “dones grans”, sinó directament de “velles”. De “viejas”, en realitat, perquè el llibre és
en castellà i “vieja”, en castellà, sembla que encara soni pitjor. (Avui en dia, en la nostra societat eufemística,
dir «viejo» és tabú. Mostra d’això és que és un mot prohibíssim per les normes
d’estil dels manuals de Geriatria.)
I pel que
fa a l’escenari, no podia ser un altre que la Barcelona contemporània, on trescaran amb les seves cuites tots els
personatges, alguns molt representatius dels últims temps, com la presentadora
del programa —la
Cantavieja— i d’altres periodistes,
alguns que han assolit l’èxit i d’altres que ho intenten. O el vell amant/mentor/padrí de la Cantavieja,
una figura a l’ordre del dia. Aquesta Barcelona cosmopolita, i els seus habitants
diguem-ne burgesos, serveix de contrapunt a la Barcelona de l’exprostituta
Teresita i el Kevin, el seu net. Una Barcelona de barri pobre habitat majoritàriament
per immigrants. Un barri de pas, transitori per tothom —els immigrants, abans andalusos, ara
estrangers, acaben prosperant i desertant a indrets més benestants— llevat de les jubilades d’extracció humil com la Teresita,
que s’hi queden com una fulla perenne en un paisatge caduc.
