Les persones i les idees
Resulta curiosa
la manera com l’esser humà —dotat d’un instint de supervivència similar
a la resta de les espècies— entoma un conflicte. Com més a la
vora li esclata, com més propera és la disputa, més passional és tornà l’humà. Més irracional,
menys pràctic. L’humà arriba a l’extrem d’assumir el sacrifici de la pròpia vida o de la
dels essers estimats només per defensar la llinda d’un bancal de terra. O uns
ideals polítics.
Quan ens arriben
noticies de conflictes bèl·lics en terres llunyanes —ara mateix al món les causes és resumeixen
en dues, fronteres o religió— i assistim impotents a les desfetes, l’horror,
el crim i la barbàrie, és inevitable que pensem en solucions fàcils i senzilles.
No podem entendre el perquè aquests desgraciats no són capaços de cedir una
mica. ¿Per què no arriben a un acord? Segur
que si poguéssim, els diríem: «Eh tu, partiu la frontera per aquí i per
aquí. » O també els diriem: «Mira,
noi, que cadascú pregui al déu que vulgui. Y aquí paz y después gloria».
Tanmateix,
conforme el conflicte se’ns atansa geogràficament, la presa de posició enrocada
esdevé inevitable. Arribats a cert punt
de proximitat, bandegem persones i el que compta ja només són les idees... Excepte
si ets una persona singular, és a dir, l’excepció digna de protagonitzar una novel.la
de GRAHAM GREENE. I per això mateix, a El
nostre home a l’Havana, en Wormold (un espia fals i maldestre però còmicament agosarat de la Cuba pre revolucionària dels anys cinquanta) ens confessa: «Si
almenys el podia matar, el mataria per una raó clara. Mataria per demostra que
no podeu matar sense ser mort al vostre torn. No mataria pel meu país, no
mataria per capitalisme o comunisme o democràcia social o seguretat social... ¿de
qui, la seguretat social? Mataria Carter
perquè ell ha mort Hasselbacher. Una rivalitat familiar hauria estat més bona
raó per a l’assassinat que no el patriotisme o la preferència per un sistema
econòmic sobre un altre. Si estimo o odio, estimo i odio com a individu. No
seré el 599200/5 de la guerra global de ningú».
Una altra inclinació
humana en temps de conflicte és l’alineament amb els bons (els bons segons
el nostre entendre). Qui són els bons? És ben fàcil: els qui combreguen,
fil per randa, amb les nostres idees. Indefectiblement, els altres, els que
pensen diferent es converteixen en els dolents. El problema és que la
vida és més complicada que un western i que, si repassem la història, sovint
trobem homes bons encisats per idees nefastes i autèntics malparits enarborant
grans ideals. El protagonista de L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent (JULIA
COSTA, Ed. Stonberg) se n’adona quan «va començar a entendre que, més enllà
de les grans proclames hi havia les persones, individuals i irrepetibles i que mentre
les grans idees es podien malmetre quan les posava en pràctica un imbècil,
trobar-se algú convincent i honrat que defensés coses amb les quals no es combregava
gens fins i tot podia generar fidelitats contra natura».
No cal dir que,
servidora, en aquest aspecte, coincideix amb els personatges d’aquests llibres. Perquè, si altra cosa no, la ficció supera (filosòficament parlant) la trista realitat.