viernes, 4 de junio de 2021

 

                                               Les persones i les idees


Resulta curiosa la manera com l’esser humà dotat d’un instint de supervivència similar a la resta de les espècies entoma un conflicte. Com més a la vora li esclata, com més propera és la disputa,  més passional és tornà l’humà. Més irracional, menys pràctic. L’humà arriba a l’extrem  d’assumir el sacrifici de la pròpia vida o de la dels essers estimats només per defensar la llinda d’un bancal de terra. O uns ideals polítics.  

Quan ens arriben noticies de conflictes bèl·lics en terres llunyanes  ara mateix al món les causes és resumeixen en dues, fronteres o religió i assistim impotents a les desfetes, l’horror, el crim i la barbàrie, és inevitable que pensem en solucions fàcils i senzilles. No podem entendre el perquè aquests desgraciats no són capaços de cedir una mica.  ¿Per què no arriben a un acord? Segur que si poguéssim, els diríem: «Eh tu, partiu la frontera per aquí i per aquí. » O també els diriem: «Mira, noi, que cadascú pregui al déu que vulgui. Y aquí paz y después gloria».

Tanmateix, conforme el conflicte se’ns atansa geogràficament, la presa de posició enrocada esdevé inevitable.  Arribats a cert punt de proximitat, bandegem persones i el que compta ja només són les idees... Excepte si ets una persona singular, és a dir, l’excepció digna de protagonitzar una novel.la de GRAHAM GREENE.  I per això mateix, a El nostre home a l’Havana, en Wormold (un espia fals i maldestre però còmicament agosarat de la Cuba pre revolucionària dels anys cinquanta) ens confessa: «Si almenys el podia matar, el mataria per una raó clara. Mataria per demostra que no podeu matar sense ser mort al vostre torn. No mataria pel meu país, no mataria per capitalisme o comunisme o democràcia social o seguretat social... ¿de qui, la seguretat social?  Mataria Carter perquè ell ha mort Hasselbacher. Una rivalitat familiar hauria estat més bona raó per a l’assassinat que no el patriotisme o la preferència per un sistema econòmic sobre un altre. Si estimo o odio, estimo i odio com a individu. No seré el 599200/5 de la guerra global de ningú».

 

Una altra inclinació humana en temps de conflicte és l’alineament amb els bons (els bons segons el nostre entendre). Qui són els bons? És ben fàcil: els qui combreguen, fil per randa, amb les nostres idees. Indefectiblement, els altres, els que pensen diferent es converteixen en els dolents. El problema és que la vida és més complicada que un western i que, si repassem la història, sovint trobem homes bons encisats per idees nefastes i autèntics malparits enarborant grans ideals. El protagonista de L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent (JULIA COSTA, Ed. Stonberg) se n’adona quan «va començar a entendre que, més enllà de les grans proclames hi havia les persones, individuals i irrepetibles i que mentre les grans idees es podien malmetre quan les posava en pràctica un imbècil, trobar-se algú convincent i honrat que defensés coses amb les quals no es combregava gens fins i tot podia generar fidelitats contra natura».

No cal dir que, servidora, en aquest aspecte, coincideix amb els personatges d’aquests llibres. Perquè, si altra cosa no, la ficció supera (filosòficament parlant) la trista realitat.