Literary criticism d'en Joan Curbet

 

Tinc l'honor de compartir tot seguit la crítica que l'escriptor i poeta Joan Curbet  ha fet de La torna, el relat que enceta Datura Stramonium.  Joan, gràcies per aquest obsequi!

 

Literary criticism

La torna (Datura Stramonium i altres relats)

 

 Primer de tot: la situació i com l´has enganxada. La mèdium i la seva client que no té fre ni mesura i que està ja addicta als consells que li puguin arribar dels més enllà. L'´allargament infinit de la sessió, en la qual la tensió va pujant i l´stress de la mèdium arriba al límit. És una situació molt reconeixible i efectiva: que sigui una mèdium, o un astròleg, o un psicòleg o un psiquiatra, la situació valdria igual, perquè el que compta és com elabores la tensió i com l´encontre es va tornant insuportable.

       Segon, el costumisme. Per mi aquesta és la fortalesa més gran del conte. Poses  les dues protagonistes en un intercanvi on es veuen les seves costums, les expressions que fan servir en el dia a dia, la seva quotidianitat sovint absurda. Els cortinatges ja vinguts a menys, l´olor d´encens per a la preparació escènica de la mèdium, la dependència del mòbil i a recerca del “xute” emocional que té la clienta. Fins i tot el preu que li cobra per tal que tot surti a compte, amb 10 euros menys per a poder dir que li fa una tarifa “d´amiga”…Es revela un dia a dia fet de rituals consoladors i d´una certa buidor de fons. Totes dues protagonistes estan insatisfetes, de maneres molt diferents. Amb aquesta mena de detalls, he rigut força.

       Després, la idea del tren i de la seva marxa. Aquesta és una imatge que és molt tradicional i que s´ha fet servir molt, però tu has sabut jugar-hi amb molta prudència: al mateix temps és un tren que ha de marxar poca estona després de la sessió, i que es perdrà a causa d´aquesta, i és també el tren, o els molts trens, que es van perdent a la vida, l´un rere l´altre fins que es tem que el proper podrà ser ja l´últim.   

       I sobretot el final: en tres trams, un en el qual la noia s´ adona que està en un cercle viciós que no s´acaba mai, un altre en el qual se n´adona que és un somni o malson, un “estat paradoxal”, i un altre en el qual l´”estat paradoxal” s´identifica amb la pròpia vida i ella pensa en aquell tren que va marxar ja fa temps, la cita determinant amb la germana que no va arribar a tenir lloc. Aquí al final, però, el tren pot ser també molts trens que ja se n´han anat. Afegeixo una crítica que crec que és necessària: encara que és evident que la situació està allargada per a esdevenir un malson, crec que igualment al conte li sobren unes dues pàgines de conversa entre les dues protagonistes. Tot i això, aquest és l´únic defecte real que li he trobat.

 

Carpe diumenge, dona

 

Quan era petita, el cap de setmana es reduïa a un sol dia, el diumenge. Al matí t’endiumenjaves -valga la redundància-, anaves a missa i després, els més afortunats, feien un vermut més o menys rumbós. A l’hora de dinar, hi havia pollastre rostit o cargols amb allioli. Havent dinat començava la verdadera gresca: la sessió doble al cine o el ball animat per una orquestra de debó.  

Avui, 7 de març, diumenge, surto a fer un vol pel poble cap a les sis de la tarda. Encara és de dia però els carrers ja són deserts. Ni una ànima. Ara que m’hi fixo, fa molts anys que les tardes de diumenge no s’aprofiten, han quedat desateses. S’han convertit en hores desdenyades d’ençà que el cap de setmana s’ha anat dilatant de tal manera que per a molts ja s’engega el divendres a migdia.  

Tot passejant, observo els llums que es comencen a encendre darrera les finestres.  Intento distingir mobles i siluetes entre els estors i començo a imaginar les escenes. Només veig dones. Les dones que cuinen i preparen les carmanyoles de menjar per a tota la setmana, les que dobleguen i guarden en motxilles els uniformes  de bàsquet dels nens, les que redacten llistes de tasques pendents, alguna fa comandes per internet. També veig les dones que ja ronden certa edat, aquestes és possible que encara facin per recuperar-se dels tràfecs de la setmana, estirades panxa enlaire en un sofà protegit per un borràs. Tot i així els seus caparrons no descansen, estan repassant mentalment obligacions que les mares no van tenir. Són obligacions inevitablement posposades –“procrastinació” en diuen ara-  i que ja no es veuen en cor d’afrontar: una mica de natació per estar en forma, tallar-se els cabells per fer una mica de goig, renovar el pintallavis gastat. I quines ganes d’arribar a l’edat aquella inimputable,  quan per fi se’ns perdona l’arruga i el malfaixat.

Feliç dia de la dona (treballadora)

(Foto: Hedy Lamarr)