Les persones i les idees

Resulta curiosa la manera com l’esser humà —dotat d’un instint de supervivència similar a la resta de les espècies— entoma un conflicte. Com més a la vora li esclata, com més propera és la disputa,  més passional és tornà l’humà. Més irracional, menys pràctic. L’humà arriba a l’extrem  d’assumir el sacrifici de la pròpia vida o de la dels essers estimats només per defensar la llinda d’un bancal de terra. O uns ideals polítics.  

Quan ens arriben noticies de conflictes bèl·lics en terres llunyanes  —ara mateix al món les causes és resumeixen en dues, fronteres o religió— i assistim impotents a les desfetes, l’horror, el crim i la barbàrie, és inevitable que pensem en solucions fàcils i senzilles. No podem entendre el perquè aquests desgraciats no són capaços de cedir una mica.  ¿Per què no arriben a un acord? Segur que si poguéssim, els diríem: «Eh tu, partiu la frontera per aquí i per aquí. » O també els diriem: «Mira, noi, que cadascú pregui al déu que vulgui. Y aquí paz y después gloria».

Tanmateix, conforme el conflicte se’ns atansa geogràficament, la presa de posició enrocada esdevé inevitable.  Arribats a cert punt de proximitat, bandegem persones i el que compta ja només són les idees... Excepte si ets una persona singular, és a dir, l’excepció digna de protagonitzar una novel.la de GRAHAM GREENE.  I per això mateix, a El nostre home a l’Havana, en Wormold (un espia fals i maldestre però còmicament agosarat de la Cuba pre revolucionària dels anys cinquanta) ens confessa: «Si almenys el podia matar, el mataria per una raó clara. Mataria per demostra que no podeu matar sense ser mort al vostre torn. No mataria pel meu país, no mataria per capitalisme o comunisme o democràcia social o seguretat social... ¿de qui, la seguretat social?  Mataria Carter perquè ell ha mort Hasselbacher. Una rivalitat familiar hauria estat més bona raó per a l’assassinat que no el patriotisme o la preferència per un sistema econòmic sobre un altre. Si estimo o odio, estimo i odio com a individu. No seré el 599200/5 de la guerra global de ningú».

 

Una altra inclinació humana en temps de conflicte és l’alineament amb els bons (els bons segons el nostre entendre). Qui són els bons? És ben fàcil: els qui combreguen, fil per randa, amb les nostres idees. Indefectiblement, els altres, els que pensen diferent es converteixen en els dolents. El problema és que la vida és més complicada que un western i que, si repassem la història, sovint trobem homes bons encisats per idees nefastes i autèntics malparits enarborant grans ideals. El protagonista de L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent (JULIA COSTA, Ed. Stonberg) se n’adona quan «va començar a entendre que, més enllà de les grans proclames hi havia les persones, individuals i irrepetibles i que mentre les grans idees es podien malmetre quan les posava en pràctica un imbècil, trobar-se algú convincent i honrat que defensés coses amb les quals no es combregava gens fins i tot podia generar fidelitats contra natura».

No cal dir que, servidora, en aquest aspecte, coincideix amb els personatges d’aquests llibres. Perquè, si altra cosa no, la ficció supera (filosòficament parlant) la trista realitat.  

Literary criticism d'en Joan Curbet

 

Tinc l'honor de compartir tot seguit la crítica que l'escriptor i poeta Joan Curbet  ha fet de La torna, el relat que enceta Datura Stramonium.  Joan, gràcies per aquest obsequi!

 

Literary criticism

La torna (Datura Stramonium i altres relats)

 

 Primer de tot: la situació i com l´has enganxada. La mèdium i la seva client que no té fre ni mesura i que està ja addicta als consells que li puguin arribar dels més enllà. L'´allargament infinit de la sessió, en la qual la tensió va pujant i l´stress de la mèdium arriba al límit. És una situació molt reconeixible i efectiva: que sigui una mèdium, o un astròleg, o un psicòleg o un psiquiatra, la situació valdria igual, perquè el que compta és com elabores la tensió i com l´encontre es va tornant insuportable.

       Segon, el costumisme. Per mi aquesta és la fortalesa més gran del conte. Poses  les dues protagonistes en un intercanvi on es veuen les seves costums, les expressions que fan servir en el dia a dia, la seva quotidianitat sovint absurda. Els cortinatges ja vinguts a menys, l´olor d´encens per a la preparació escènica de la mèdium, la dependència del mòbil i a recerca del “xute” emocional que té la clienta. Fins i tot el preu que li cobra per tal que tot surti a compte, amb 10 euros menys per a poder dir que li fa una tarifa “d´amiga”…Es revela un dia a dia fet de rituals consoladors i d´una certa buidor de fons. Totes dues protagonistes estan insatisfetes, de maneres molt diferents. Amb aquesta mena de detalls, he rigut força.

       Després, la idea del tren i de la seva marxa. Aquesta és una imatge que és molt tradicional i que s´ha fet servir molt, però tu has sabut jugar-hi amb molta prudència: al mateix temps és un tren que ha de marxar poca estona després de la sessió, i que es perdrà a causa d´aquesta, i és també el tren, o els molts trens, que es van perdent a la vida, l´un rere l´altre fins que es tem que el proper podrà ser ja l´últim.   

       I sobretot el final: en tres trams, un en el qual la noia s´ adona que està en un cercle viciós que no s´acaba mai, un altre en el qual se n´adona que és un somni o malson, un “estat paradoxal”, i un altre en el qual l´”estat paradoxal” s´identifica amb la pròpia vida i ella pensa en aquell tren que va marxar ja fa temps, la cita determinant amb la germana que no va arribar a tenir lloc. Aquí al final, però, el tren pot ser també molts trens que ja se n´han anat. Afegeixo una crítica que crec que és necessària: encara que és evident que la situació està allargada per a esdevenir un malson, crec que igualment al conte li sobren unes dues pàgines de conversa entre les dues protagonistes. Tot i això, aquest és l´únic defecte real que li he trobat.

 

Carpe diumenge, dona

 

Quan era petita, el cap de setmana es reduïa a un sol dia, el diumenge. Al matí t’endiumenjaves -valga la redundància-, anaves a missa i després, els més afortunats, feien un vermut més o menys rumbós. A l’hora de dinar, hi havia pollastre rostit o cargols amb allioli. Havent dinat començava la verdadera gresca: la sessió doble al cine o el ball animat per una orquestra de debó.  

Avui, 7 de març, diumenge, surto a fer un vol pel poble cap a les sis de la tarda. Encara és de dia però els carrers ja són deserts. Ni una ànima. Ara que m’hi fixo, fa molts anys que les tardes de diumenge no s’aprofiten, han quedat desateses. S’han convertit en hores desdenyades d’ençà que el cap de setmana s’ha anat dilatant de tal manera que per a molts ja s’engega el divendres a migdia.  

Tot passejant, observo els llums que es comencen a encendre darrera les finestres.  Intento distingir mobles i siluetes entre els estors i començo a imaginar les escenes. Només veig dones. Les dones que cuinen i preparen les carmanyoles de menjar per a tota la setmana, les que dobleguen i guarden en motxilles els uniformes  de bàsquet dels nens, les que redacten llistes de tasques pendents, alguna fa comandes per internet. També veig les dones que ja ronden certa edat, aquestes és possible que encara facin per recuperar-se dels tràfecs de la setmana, estirades panxa enlaire en un sofà protegit per un borràs. Tot i així els seus caparrons no descansen, estan repassant mentalment obligacions que les mares no van tenir. Són obligacions inevitablement posposades –“procrastinació” en diuen ara-  i que ja no es veuen en cor d’afrontar: una mica de natació per estar en forma, tallar-se els cabells per fer una mica de goig, renovar el pintallavis gastat. I quines ganes d’arribar a l’edat aquella inimputable,  quan per fi se’ns perdona l’arruga i el malfaixat.

Feliç dia de la dona (treballadora)

(Foto: Hedy Lamarr)