La gran moguda soberanista dels darrers temps està forçant els nostres polítics a posicionar-se d'alguna manera. Aquests -polítics inferiors- evidentment, volen mostrar la imatge que pensen que més vendrà. És a dir, no presenten un ideari polític clar (i català) perquè el ciutadà els voti o no segons les seves preferències. Ans al contrari, ells comencen fent l'estudi de mercat per després oferir la mercadería que mes demanda preveuen que tindrà. El problema ve quan allò que reclama la gent no està tan clar i llavors assitim a l'espectacle patètic del "sí però no", "ara vinc, ara marxo" o "la puta i la ramoneta". Tenim d'exemples, sense anar més lluny, al Duran, que va anar a la "Via" però ara no ha anat a la"V", a la Chacon que, inopinadament, se'n va a Tarragona, i a la impertèrrita i monocord Montserrat Tura que en una tertulia de TV3, en presentar-nos el seu llibre, xerra i xerra per no dir res.
Al fil de d'aquesta reflexió, compartiré un tastet de Pessoa. Vosaltres només héu de canviar-hi la paraula "poeta" per "polític", i la paraula "sent" per "pensa". Llavors acabareu d'entendre el que us vull dir:
«El poeta superior diu el que efectivament sent, El poeta mitjà diu el que decideix sentir. El poeta inferior diu el que considera que ha de sentir»
PESSOA/ ÁLVARO DE CAMPOS,
Nota a l'atzar (1935)
